// Contingut
La primavera del 2025, enginyers de la NASA van tornar a la vida un conjunt de propulsors que feia 21 anys que es donaven per morts. Cap dels enginyers no podia apropar-s’hi a menys de 25.000 milions de quilòmetres (15.500 milions de milles). L’ordre va trigar gairebé un dia a arribar-hi, i la resposta, gairebé tant a tornar. La màquina és la Voyager 1. Té 49 anys i encara la reparen.
El 18 de novembre del 2026, la Voyager 1 serà a 25.900 milions de quilòmetres (16.100 milions de milles) de la Terra. És un dia llum: un senyal de ràdio de les nostres antenes necessitarà 24 hores senceres per arribar-hi. Cap objecte fet per humans no havia estat mai tan lluny, com assenyala la NASA . Un simple «em sents?» triga un dia a arribar, i la resposta en triga un altre a tornar.
Un dia per cada trucada
Un dia llum mesura una distància, no un temps. És el que recorre la llum en 24 hores: 25.902.068.356 km. La llum arriba a la Lluna en 1,3 segons; la tripulació de l’Artemis II hi va tardar uns tres dies.
// Quant triga un senyal a viatjar
La bessona de la Voyager 1, la Voyager 2, segueix una altra trajectòria i no arribarà a la marca d’un dia llum fins al novembre del 2035.
La bombeta de la nevera
El transmissor de la Voyager 1 emet uns 23 watts. El JPL, el laboratori de la NASA que dirigeix la missió, el va comparar una vegada amb la bombeta de dins d’una nevera. Quan aquesta llum arriba a la Terra, s’ha afeblit fins a menys d’una milmilionèsima de milmilionèsima de watt. El 2013, les dades dels instruments baixaven a uns 160 bits per segon. A aquesta velocitat, descarregar una sola foto de mòbil duria més d’un dia.
Per això només les antenes gegants de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA poden sentir un xiuxiueig tan feble. I només una antena de tota la xarxa pot respondre-li: la DSS-43, un plat de 70 metres prop de Canberra, a Austràlia. Va estar fora de servei per millores des del maig del 2025 fins al febrer del 2026, i durant aquell temps l’equip només va poder contactar amb les sondes en unes finestres breus a l’agost i al desembre, quan l’antena tornava a funcionar un moment.
Reparar a cegues, 45 hores per anada i tornada
El 14 de novembre del 2023, la Voyager 1 va deixar de tenir sentit. Encara obeïa les ordres, però en lloc d’informes sobre ella mateixa i el seu entorn enviava un flux il·legible de bits. A principis de març del 2024, els enginyers li van enviar una ordre de «pessigolleig»: una petició que llegís la memòria d’un dels seus tres ordinadors de bord, el que empaqueta les dades abans de transmetre-les. Aquella lectura va revelar la causa . Un 3 % de la memòria s’havia corromput, molt probablement perquè un sol xip havia fallat i s’havia endut una part del programari. Ningú no sap ben bé per què. Potser una partícula energètica de l’espai va colpejar el xip. Potser simplement es va esgotar després de 46 anys.
Allà dalt no es pot canviar un xip, i no quedava cap bloc de memòria lliure prou gran per encabir-hi el codi perdut d’una tirada. Així que l’equip va tallar el codi en seccions i les va amagar en racons diferents de la memòria. Imagineu un llibre amb un capítol arrencat i sense cap tirada de pàgines en blanc: reimprimiu el capítol a trossos en les pàgines que quedin lliures, i després corregiu cada «vegeu la pàgina N» del llibre perquè el lector no es perdi. La primera tanda va pujar el 18 d’abril del 2024. Amb 22,5 hores d’anada i 22,5 de tornada, la resposta va arribar el 20 d’abril: el primer informe d’estat llegible en cinc mesos. Al maig, la sonda va tornar a enviar dades científiques.
Un transmissor mut des del 1981
L’octubre del 2024, els enginyers van demanar a la Voyager 1 que encengués un dels seus escalfadors. Hi havia d’haver prou energia, però el sistema de protecció contra fallades es va activar. Quan la sonda consumeix massa energia, aquest sistema desconnecta tot el que no és essencial. Primer va reduir la velocitat de dades, després va apagar el transmissor principal i va passar a un de reserva. La Voyager 1 feia des del 1981 que no feia servir aquell de reserva per parlar amb la Terra, i el seu senyal és molt més feble. L’equip no estava segur que es pogués sentir a aquella distància. Les antenes el van captar igualment, i a finals de novembre la sonda ja funcionava amb normalitat.
Propulsors morts durant 21 anys
L’antena de la Voyager ha de seguir apuntant a la Terra, de manera que la sonda es fixa en una estrella guia i s’ajusta amb petits propulsors. Els propulsors primaris de balanceig de la Voyager 1 es van aturar el 2004, quan dos escalfadors minúsculs que necessiten es van quedar sense corrent. L’avaria es va considerar irreparable i l’equip va passar al joc de reserva. Segons el director de la missió, Kareem Badaruddin, en aquell moment probablement ningú no pensava que les Voyager continuarien funcionant vint anys més. Todd Barber, responsable de propulsió de la missió, ho recorda així:
Aquests propulsors es consideraven morts. I era una conclusió legítima.
El 2025, els residus del propel·lent s’anaven acumulant als tubs de combustible dels propulsors de reserva, i podrien obstruir-se ja aquella tardor. Els enginyers sospitaven que els escalfadors antics mai no s’havien espatllat de debò. Potser una anomalia al circuit d’alimentació havia posat un interruptor a la posició equivocada. Posar a prova aquesta idea era arriscat. Si durant la prova la sonda s’allunyava massa de l’estrella guia, els propulsors s’encendrien sols, i encendre’ls amb els escalfadors freds podia provocar una petita explosió.
Les ordres van pujar el 20 de març del 2025 . Van tardar més de 23 hores a arribar a la sonda. Després, les dades sobre què havia passat en van tardar més de 23 a tornar. Quan van arribar, els primers 20 minuts mostraven com les temperatures dels escalfadors pujaven de cop. Havia funcionat. Els enginyers celebraven una cosa que havia passat allà fora feia gairebé un dia. «Va ser un moment gloriós», va dir Barber. El calendari anava just. Sis setmanes més tard, la DSS-43, l’única antena que pot enviar ordres a la Voyager, es va desconnectar per a la seva renovació.
Quatre watts l’any
L’energia de bord ve de generadors de radioisòtops, que converteixen la calor del plutoni en desintegració en electricitat. Cada sonda perd uns 4 watts l’any, aproximadament una sisena part del que emet aquell transmissor de 23 watts, la «bombeta de nevera». Per això l’equip va apagant instruments un a un, seguint una llista acordada fa anys.
Les càmeres van ser les primeres. El 14 de febrer del 1990, la Voyager 1 va fer un «retrat de família» del sistema solar, i en un dels fotogrames la Terra ocupava aproximadament un sol píxel. És el famós Punt Blau Pàl·lid. Trenta-quatre minuts després, les càmeres es van apagar per sempre per estalviar energia de cara al llarg camí que quedava.
El 17 d’abril del 2026, l’equip va apagar un instrument de la Voyager 1 que detectava partícules carregades i que havia funcionat gairebé sense parar des del llançament, el 1977.
De deu instruments científics, a la sonda ara li en queden dos en marxa : el magnetòmetre i el sensor d’ones de plasma.
La directora del projecte, Suzanne Dodd, va ser clara el 2025: sense aquests apagaments, les sondes probablement només tindrien energia per a uns quants mesos més. Amb l’estalvi, potser podran mantenir almenys un instrument en marxa fins als anys 2030. Després de mig segle a l’espai profund, ningú no promet res.
Una pregunta sobre ahir
La Voyager 1 es mou a gairebé 61.000 km/h (38.000 mph) cap a l’estrella Gliese 445. D’aquí a uns 40.000 anys hi passarà a 1,7 anys llum. Els seus generadors s’hauran refredat molt abans.
Ed Stone va dirigir la ciència de la Voyager durant mig segle i va morir el 2024. Va dir que amb les Voyager cada dia és un dia de descobriment. A partir del 18 de novembre, cadascun d’aquests dies arribarà a la Terra amb un dia sencer de retard. L’equip s’assabentarà de qualsevol avaria nova almenys un dia després que passi, i la solució necessitarà un altre dia per arribar-hi. Una pregunta i una resposta duran dos dies. Així serà d’ara endavant cada reparació.
