Un robot va anar a rescatar el telescopi Swift de la NASA i es va cremar abans que ell

El 25 de setembre del 2026, un remolcador robòtic anomenat LINK es va cremar sobre la Terra. L’havien llançat per rescatar el telescopi espacial Swift, que durant 22 anys va caçar les explosions més potents de l’univers i ara cau lentament. El rescatador va morir primer. La NASA va apagar el Swift el 23 d’octubre , i el telescopi entrarà a l’atmosfera d’aquí a unes setmanes.

Era el primer intent d’enganxar-se a un satèl·lit en òrbita que ningú no havia preparat per a una visita així. El Swift no té nanses ni port d’acoblament; tal com va dir Ghonhee Lee, que dirigeix l’empresa del rescat, no té «cap interfície ni punt d’agafada ni port USB on es pugui connectar res». Lee va recordar que als seus enginyers els faltava una cosa ben bàsica: abans del llançament, el 2004, ningú no va fer una foto de la part posterior del telescopi.

Un caçador amb un minut de marge

El Swift perseguia esclats de raigs gamma, flaixos que produeixen les estrelles massives quan moren i quan en xoquen les restes. Un esclat dura des d’una fracció de segon fins a uns quants minuts, i la brillantor que s’esvaeix després s’anomena postllum. El Swift detectava un esclat, s’hi girava en aproximadament un minut i enviava les coordenades a altres observatoris; una vegada va atrapar un flaix de 0,03 segons, més breu que una parpellada. Estava construït per a dos anys, va treballar gairebé 22 i va detectar més de 2.000 esclats.

El Sol va inflar el cel

El Swift vola baix i no té motor per pujar per si mateix. A aquella altura l’aire és gairebé buit, però només gairebé, i cada òrbita el fa baixar una mica. Els darrers anys el Sol ha estat especialment actiu. Escalfa l’atmosfera , l’atmosfera s’infla cap amunt i els satèl·lits d’òrbita baixa noten més fricció.

El Swift va començar a uns 600 km . Al febrer del 2026 ja havia baixat de 400, i el rescat només era possible per sobre dels 300. Quedaven pocs mesos, i l’equip va haver de triar entre ciència i temps. L'11 de febrer van aturar els telescopis de raigs X i ultraviolats i van deixar el Swift en la posició més aerodinàmica. A l’abril van apagar fins i tot el detector d’esclats, per estalviar energia i orientar els panells solars de manera que agafessin menys aire.

El telescopi va deixar de mirar el cel per poder-s’hi estar més temps.

Un remolcador construït en nou mesos

Al setembre del 2025, la NASA va pagar 30 milions de dòlars a Katalyst Space, de Flagstaff, Arizona. El Swift mateix va costar 364 milions, de manera que el rescat sortia per menys d’una desena part del preu del telescopi. Katalyst havia de construir una nau, atrapar el Swift, agafar-lo i empènyer-lo cap amunt.

El LINK va sortir amb 1,8 metres d’alçada i uns 400 kg. Tenia tres braços robòtics amb lidars (telèmetres làser que construeixen una imatge en 3D d’un objecte), tres propulsors iònics de xenó i dos panells solars de 6 metres. El pla: passar unes quantes setmanes voltant el Swift per buscar punts del casc on agafar-lo i després passar mesos empenyent-lo a poc a poc cap amunt. Aquesta cerca s’hauria de fer en directe, perquè els enginyers no tenien imatges ni una vista detallada de la part posterior del telescopi. El rescatador portava tot el necessari per a l’agafada, i Kieran Wilson, que dirigia el projecte LINK, va ser franc sobre el ritme: sis mesos abans, tota la nau era una presentació de PowerPoint.

El 3 de juliol del 2026, un coet Pegasus XL amb el LINK va ser deixat anar de sota d’un avió portador a uns 12 km d’altura sobre l’atol de Kwajalein, al Pacífic. El coet va fer la seva feina.

Tres setmanes fins a la barrina

El 28 de juliol Katalyst va informar que el LINK feia tres dies que giravolta sobre diversos eixos. Dues de les seves tres rodes de reacció no funcionaven. Són rodes que giren dins la nau: canviant-ne la velocitat, un satèl·lit pot orientar-se sense gastar combustible. El contacte amb la nau es perdia una vegada i una altra. Tot i això, l’empresa va mantenir la sang freda: el LINK, va dir, tenia «una via viable per a la cita amb el Swift», i Wilson va qualificar el telescopi de «soci no preparat però col·laboratiu».

El gir, es va saber , venia d’una vàlvula defectuosa. Els enginyers van recuperar el control del LINK, però ja no tenia combustible per agafar el Swift i fer-lo pujar. Allà es va acabar tot. El 19 d’agost la NASA i Katalyst van cancel·lar el rescat. «Aquest no és el resultat pel qual treballàvem, però no canvia per què valia la pena provar aquesta missió», va dir l’administrador de la NASA, Jared Isaacman.

Al final es van trobar, encara que només de lluny. Els controladors van portar el LINK a 12-15 km del Swift, prou a prop per fer fotos. Des d’allà es poden fer fotografies, però no agafar res: el rescatador mai no va arribar a la part posterior que ningú no va fotografiar el 2004. El 25 de setembre el LINK va tornar a entrar a l’atmosfera i es va cremar, més d’un mes abans que la nau que havia vingut a salvar.

Què en queda després de la caiguda

El Swift va fer la darrera observació el 20 d’octubre. Havia baixat per sota dels 275 km, menys de la meitat de l’altura inicial, on l’aire frena amb tanta força que el telescopi ja no pot mantenir fix un objectiu. Sense motor, ningú no pot dirigir la seva caiguda. S’espera que la major part de la nau es desintegri, i la NASA assegura que és improbable que causi danys a ningú a la Terra.

El que deixa el Swift és un arxiu: gairebé 22 anys de mesuraments, més d'1,5 milions d’imatges ultraviolades i òptiques, uns 12 terabytes de dades, tot d’accés públic. Els astrònoms trigaran molt a examinar-lo.

El Swift va funcionar onze vegades més del que s’havia promès, i és l’aire qui se’l porta. El LINK ni tan sols va arribar a plantejar-se on agafar-lo, perquè la seva pròpia vàlvula va fallar abans, i Katalyst diu que portarà les lliçons a futures missions de trobada. L’AP preveu que el Swift torni a entrar a l’atmosfera a principis de novembre. Rescatador i rescatat acabaran igual, amb poc més d’un mes de diferència: com una breu estela al cel de la nit.