Llum solar de nit en venda, i ningú no respon de la llum

Una maqueta a terra del futur servei. Els projectors havien de mostrar com seria la llum dels miralls en òrbita. L’empresa va convidar voluntaris de China Lake Mountain Rescue, que van repassar la seva feina nocturna habitual: batudes per quadrícules, trasllat de llitera, muntatge de cordes. Segons DarkSky International , ho van fer primer a les fosques i després sota els feixos.

Phillip Cash, cap d’operacions de l’equip, va dir que la llum era una mica més intensa que la de la lluna plena. Els rastrejadors hi veien uns cinc quilòmetres a la rodona (tres milles). Els veïns no havien estat avisats de l’assaig. Els astrònoms tampoc, ni l’astrofísic de Princeton Gáspár Bakos, que havia presentat objeccions al projecte davant el regulador nord-americà, segons informa Sky & Telescope . No calia cap permís: els projectors eren a terra, no a l’espai.

Cash va admetre que la llum facilitava la feina. Però, per mesurar la visibilitat, l’empresa va escampar per la vessant caixes blanques i brillants d’unsQuatre peus de llarg (poc més d’un metre). En els entrenaments, els rescatadors solen buscar maniquins amb pes i vestits. «No representen cossos, que porten roba», va dir Cash. «No reflecteixen la llum de la mateixa manera.» Una caixa blanca i lluent destaca de lluny gairebé amb qualsevol llum, de manera que la prova potser va afavorir el resultat.

El seu veredicte global va ser assossegat: «No crec que això canviï el rescat per sempre. Ja som força bons treballant de nit.» Hi veia més utilitat en grans catàstrofes, quan hi ha molta gent atrapada sota les runes i cal il·luminar un districte sencer alhora. El problema és el preu: l’empresa ha parlat de tarifes comparables a les d’una hora d’helicòpter. La majoria d’equips de rescat no s’ho poden permetre.

A uns quants centenars de quilòmetres d’altura, el sol encara es veu quan a terra ja és de nit. Un mirall pla en capta els raigs i, inclinat com cal, els envia cap avall. El resultat és una taca de llum a la superfície. La mida depèn de l’altura de l’òrbita: per a un sol mirall, uns cinc quilòmetres de diàmetre.

La taca es mou amb el satèl·lit, de manera que un mirall il·lumina un punt només uns minuts. Per mantenir la llum més estona calen molts satèl·lits que facin torns. La primera nau de l’empresa, Eärendil-1, desplegarà un mirall de 18 per 18 metres, més o menys dues pistes de voleibol. Els miralls operatius n’han de fer 54 per 54: nou d’aquestes pistes, o unes 18 pistes de voleibol. En total, explica Time , l’empresa confia a tenir uns 50.000 satèl·lits en òrbita el 2035.

Sí, fa gairebé 34 anys. El 4 de febrer de 1993, la nau de càrrega russa Progress M-15 es va separar de l’estació Mir i va desplegar Znamia 2, un mirall de 20 metres . Una taca de llum d’uns cinc quilòmetres d’ample va creuar l’Europa nocturna des del sud de França fins a Bielorússia. Els núvols cobrien gran part del continent, però els meteoròlegs dels Alps, per sobre de la capa de núvols, van captar el flaix. El van valorar més o menys tan brillant com la lluna plena. Un nou intent el 1999 va fracassar quan el mirall Znamia 2.5 es va enganxar a l’antena de la nau. Znamia 3 no va arribar a enlairar-se: el projecte es va cancel·lar.

Els projectors de l’assaig donaven una llum una mica més intensa que la lluna plena. Un mirall real promet més. Bakos i els seus coautors han calculat com es veuria un sol mirall operatiu de 54 per 54 metres. Algú dins el feix el veuria unes 40 vegades més brillant que la lluna plena . El terra sota els peus també seria tantes vegades més lluminós. L’empresa discuteix aquesta estimació.

Però la diferència real amb la lluna no és la quantitat de llum. La lluna penja al cel com un disc ample i mat. Un mirall pla reflecteix el sol mateix i es veu com un puntet. En poques paraules, qui és dins la taca veu un tros petit del disc solar, tan brillant com la superfície del sol. Les estrelles dins la taca desapareixerien, i la lluïssor del cel, diu Bakos, «serà pitjor que en grans ciutats com Londres».

Primer, els astrònoms aficionats. Un telescopi recull llum i amplia la imatge, de manera que apuntar-lo cap a un punt així és gairebé com apuntar-lo cap al sol. La Societat Astronòmica Americana va advertir el regulador de possibles lesions oculars i de pilots i conductors enlluernats un instant. La societat va argumentar que el satèl·lit està dissenyat per ser com més brillant millor, cosa que fa extremadament difícil protegir les observacions científiques.

Els biòlegs i els defensors del cel fosc recorden que la llum de nit trasbalsa els rellotges interns de persones i animals. I la claror no es quedaria dins la taca, perquè l’aire dispersa la llum. En el model de Bakos i els coautors, en una nit clara, fins i tot a 14 km de la taca la major part del cel seria més lluminosa que sota la lluna plena, i fins i tot a 34 km el cel en direcció a la taca encara superaria una nit de lluna plena.

La Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units (FCC), que va decidir que el cel nocturn no és assumpte seu. El 9 de juliol del 2026, la FCC va autoritzar la construcció, el llançament i l’operació d’Eärendil-1 . Assigna l’espectre, i per això va comprovar sobretot l’espectre: com es comunicarà el satèl·lit amb la Terra i com se’l retirarà de l’òrbita perquè no es converteixi en deixalla espacial. La llum que el satèl·lit es llança a lliurar i el mal a l’astronomia els va deixar fora de la seva competència.

La sol·licitud va rebre més de 1.800 comentaris públics, molts en contra. El 6 d’agost, grups ecologistes com Earthjustice i DarkSky International van demanar a la comissió que revoqués la decisió. La petició continua pendent.

Reflect Orbital diu que no il·luminarà espais naturals protegits ni llocs reservats a l’astronomia. Els clients, segons un portaveu de l’empresa, hauran de tenir permisos, el vistiplau de les autoritats locals i passar comprovacions d’identitat com les dels bancs. Aquestes respostes les cita l’astrofísic Richard de Grijs , que es pregunta qui hauria de decidir aquestes coses.

Les promeses cobreixen la taca, però la física se’n surt per les vores. El client compra un cercle d’uns cinc quilòmetres d’ample, mentre que el cel, segons els càlculs dels astrònoms, s’il·lumina desenes de quilòmetres al voltant. De Grijs ho remarca: la llum reflectida cau sobre una àrea que pot ser molt més gran que la que ha pagat el client.

Eärendil-1 ha de volar com a càrrega compartida en un coet de SpaceX abans que acabi el 2026, però encara no hi ha data ferma. L’objectiu inicial era l’abril. Reflect Orbital pensa utilitzar-lo per provar la tecnologia en si i les seves salvaguardes. Els milers de satèl·lits que vindrien després continuen, de moment, en pla.