El Perseverance bat el rècord de conducció fora de la Terra, i gairebé sempre ho fa tot sol

Més del 90 % dels seus 45,22 quilòmetres, el Perseverance va triar el camí per ell mateix: les roques, els sots i els pendents que tenia al davant els jutjava un pilot automàtic de bord, no pas persones a la Terra. Amb aquesta xifra, el rover de la NASA va batre el rècord del seu predecessor, l’Opportunity, l'11 d’octubre del 2026, el dia marcià 2.006 de la seva missió. L’Opportunity havia recorregut 45,16 quilòmetres per Mart.

El marge és de 60 metres, aproximadament la meitat d’un camp de futbol. Però el més interessant és una altra cosa. L’Opportunity va necessitar més de 14 anys per acumular els seus quilòmetres; el Perseverance, cinc anys i mig. I el pilot automàtic primitiu de l’Opportunity només triava el camí en el 5 % de la distància. Els tres rècords de distància fora de la Terra de mig segle llarg formen una història sobre persones que passen el volant a una màquina. I, curiosament, el primer rècordista encara no sap quant va recórrer: segons qui ho compti, són 37, 39 o 42 quilòmetres.

Cinc persones davant les pantalles prop de Simferòpol

El primer rècord va ser del Lunokhod 2 soviètic. L’etapa d’aterratge va tocar el cràter Le Monnier el 15 de gener del 1973, i el rover va baixar a la superfície el 16 de gener. El conduïen des d’un centre de comunicacions amb l’espai profund proper a Simferòpol, a Crimea, on una tripulació de cinc persones mirava una imatge de televisió i enviava ordres gairebé en temps real.

Gairebé, perquè un senyal de ràdio trigava uns tres segons a arribar a la Lluna i tornar, de manera que el conductor veia el resultat de cada gir amb retard. Entre dues ordres, la màquina podia avançar des de 2,3 fins a 8,3 metres, segons el mode. Això era al Lunokhod 1, escriu Mikhaïl Malenkov, que en va dissenyar el xassís, citant el conductor Viatxeslav Dovgan. El segon rover es va conduir amb molta més gosadia que el primer: el Lunokhod 1 en va recórrer uns 10,5 quilòmetres en 11 mesos; el Lunokhod 2, gairebé quatre vegades més en quatre.

Una vegada, la màquina es va negar a cedir el volant. L'11 de febrer del 1973, quan el rover es posava de nou en marxa després de la llarga nit lunar, la tripulació va veure a la pantalla un cràter just al davant i va enviar l’ordre de parar. El Lunokhod 2 va seguir rodant. Només es va aturar a la tercera ordre. El culpable va resultar ser un escrambler de senyal del sistema de ràdio, i els controladors van passar al de reserva.

El Lunokhod 2 va funcionar durant uns quatre mesos. El 9 de maig va caure dins un cràter, la pols es va dipositar sobre el seu panell solar i el radiador, i la màquina es va sobreescalfar. A principis de juny, la Unió Soviètica va anunciar que el programa havia acabat.

La part més estranya del rècord va venir després. Comptant les voltes de les rodes en sortien 37 quilòmetres. Quaranta anys més tard, la cartògrafa Irina Karatxevtseva i els seus col·legues de la MIIGAiK, a Moscou, van refer la ruta amb imatges de l’orbitador Lunar Reconnaissance Orbiter de la NASA i en van obtenir uns 42 quilòmetres . Després de converses entre investigadors russos i nord-americans, la xifra es va fixar en 39. Una màquina, una ruta, tres quilometratges diferents.

Una marató planificada com un passeig

L’Opportunity va aterrar a Mart el gener del 2004 i havia de funcionar 90 dies. «És notable, tenint en compte que l’Opportunity estava pensat per recórrer un quilòmetre i mai no va ser dissenyat per a la distància», va dir el director del projecte, John Callas.

No es pot parlar amb Mart en temps real. Un senyal triga entre 3 i 22 minuts a arribar-hi en un sentit, segons on siguin els planetes. Quan un conductor veia una roca, el rover ja podia estar-hi pujant a sobre. Per això els rovers de Mart es condueixen d’una altra manera. Les persones estudien les imatges, tracen la ruta i envien un paquet d’ordres un cop per dia marcià. L’Opportunity podia esquivar obstacles per ell mateix, amb el mateix pilot automàtic senzill que el seu bessó Spirit, però la majoria de decisions les prenien les persones.

El 2013 el rover s’acostava al Lunokhod 2, i la xifra soviètica de sobte va semblar poc sòlida. L’investigador principal, Steve Squyres, va reconèixer que els 37 quilòmetres antics s’havien estimat sense bones imatges orbitals i no tenia pressa per cantar victòria. «Tenim un enorme respecte per allò que els soviètics van aconseguir el 1973 amb la tecnologia d’aleshores», va dir. L’Opportunity va prendre el rècord el 27 de juliol del 2014, amb 40,25 quilòmetres. L’equip va batejar un petit cràter proper a la seva ruta com a «Lunokhod 2».

El juny del 2018 es va alçar a Mart una tempesta de pols global. Els panells solars de l’Opportunity gairebé van deixar de generar energia, i el 10 de juny el rover va trucar a casa per última vegada. La missió es va donar per acabada el febrer del 2019. L’odòmetre es va aturar als 45,16 quilòmetres, i aquest rècord va durar més de vuit anys.

Una màquina que pensa mentre es mou

El Perseverance va aterrar al cràter Jezero el 18 de febrer del 2021. La ruta es fixa a la Terra: les persones marquen sobre les imatges els punts on ha d’anar. On posar cada roda entremig ho decideix el rover mateix. El seu sistema AutoNav fotografia el terreny que té al davant i uneix les imatges en un mapa 3D que assenyala roques i pendents perillosos.

La diferència clau respecte als seus predecessors sona prosaica. El Curiosity condueix a cicles: fa fotos, pensa, avança, torna a fer fotos. És un conductor enmig de la boira que s’atura abans de cada revolt. El Perseverance llegeix el camí sense treure el peu de l’accelerador. «Tenim una capacitat que anomenem “pensar mentre es condueix”», va explicar el 2021 Vandi Verma, enginyera del JPL i conductora de rovers. «El rover pensa en la conducció autònoma mentre les rodes giren.» Aquest pensament s’executa en un ordinador de bord dedicat, que també va ajudar a triar el lloc d’aterratge.

La velocitat màxima del Perseverance és d’uns 120 metres per hora. És unes quaranta vegades més lent que una persona caminant. Però el Curiosity només arriba als 20 metres per hora, i després de 14 anys a Mart havia acumulat 38,07 quilòmetres a l'11 d’octubre del 2026.

De vegades el pilot automàtic hi veu més que les persones. L’estiu del 2023, el Perseverance va creuar un camp de roques prop d’un turó anomenat Snowdrift Peak. Amb imatges orbitals, els planificadors van traçar una ruta de 520 metres; el rover va acabar recorrent-ne 759 , vorejant roques que les imatges orbitals no havien mostrat.

Abans, a la primavera del 2022, sobre el pla del fons del cràter, va recórrer 699,9 metres durant tres dies marcians seguits sense que ningú a la Terra li corregís el camí. El 19 de juny del 2025, el rover va establir un rècord en un sol dia amb 411,7 metres.

Cent quilòmetres amb unes rodes pensades per vint

El Perseverance es va dissenyar per recórrer uns 20 quilòmetres. Els seus conductors ara parlen d’un altre límit. Mark Maimone, del JPL, va dir a Space.com que el rover «té molt bon aspecte per arribar fins als 100 quilòmetres en total». Les seves rodes són més grans i més resistents que les del Curiosity, que es van foradar amb roques afilades, i els dissenyadors en van prendre nota. Les proves van mostrar que els actuadors de direcció de les rodes haurien d’aguantar almenys 60 quilòmetres més.

Per a la Terra, la història aterra en un lloc inesperat. Aquí la gent discuteix si es pot confiar a un cotxe una intersecció. A Mart no hi va haver elecció: amb un retard de vint minuts, un joystick no serveix de res, així que el pilot automàtic va haver d’aprendre a travessar roques sense pistes. El 1973, les persones deien al Lunokhod quants graus havia de girar, i quan ignorava una ordre d’aturar-se, era una avaria. Al Perseverance se li diu on ha d’arribar, i les decisions pel camí són part del seu disseny. Potser al proper rover només se li dirà on ha de mirar. Aleshores els llibres de rècords es toparan amb una pregunta que avui sona a broma: qui conduïa?