El febrer del 2009, Randall Munroe va dibuixar un acudit de dues vinyetes . A la primera, un friqui de la cripto somia despert: el seu portàtil està protegit amb xifratge de 4096 bits, els dolents munten un clúster d’un milió de dòlars per trencar-lo i es rendeixen. La segona vinyeta mostra què passaria de debò. Droguen el propietari i el colpegen amb una clau anglesa de cinc dòlars fins que els diu la contrasenya.

Disset anys després, la broma sembla un atestat policial. La nit del 19 de setembre del 2026, quatre homes amb passamuntanyes van entrar en una casa de Vendin-le-Vieil, una vila petita del nord de França. Van lligar els pares i els seus dos fills , de vuit i dotze anys, es van endur el pare a una habitació apartada i el van obligar a transferir uns 40.000 € en cripto. El pare treballa en el sector de les criptomonedes. Ningú no va piratejar cap contrasenya.

Aquest tipus de delicte té nom: l’atac de la clau anglesa (wrench attack). I té un líder mundial que poca gent encertaria a la primera. No són els Estats Units ni el Brasil, sinó França. El juliol, prop de París, tres homes van lligar una altra família, segons es diu per una pista treta d’una base de dades filtrada d’un servei fiscal de cripto. A la cartera hi havia uns 100 €.

L’acudit que es va fer full de càlcul

Des del 2018, el desenvolupador nord-americà Jameson Lopp manté una llista pública d’atacs físics contra persones que tenen cripto, amb casos que arriben fins al 2014. Ell mateix hi consta. L’octubre del 2017, una falsa trucada d’emergència va fer arribar un equip d’intervenció de la policia a casa seva, a Carolina del Nord, i algú va intentar extorquir-lo. El truc es diu swatting.

La primera entrada és Hal Finney. El gener del 2009 va rebre la primera transacció de bitcoin de la història, enviada pel creador de la xarxa, Satoshi Nakamoto. Cap al 2014, l’ELA el va deixar gairebé del tot paralitzat. L’últim any de vida, uns extorsionadors van trucar a la seva família exigint 1.000 bitcoins. Després la policia va irrompre a casa seva per una falsa alarma.

A partir d’aquí les entrades s’acumulen. La llista recull 22 casos del 2017 i 167 del 2025. A 22 d’octubre del 2026 n’hi havia 133 d’aquest any, 50 dels quals a França: el doble que a tot el 2025. Lopp avisa que la llista és incompleta, perquè molts atacs no es denuncien.

L’informe de CertiK del juliol mostra d’una ullada el canvi principal. Les irrupcions a domicili van passar d’una, un any abans, a vint en sis mesos i ara són el tipus d’atac més freqüent. Els lladres van deixar d’esperar les víctimes al carrer i se’n van anar a casa seva.

Chainalysis va comptar més de 30 milions de dòlars realment robats. Però dels 46 atacs que va seguir l’empresa, els lladres només van cobrar en 12, és a dir, el 26 %. El 2025 la xifra era del 49 %. Més violència, menys botí.

El teu propi banc, la teva pròpia caixa forta

L’eslògan preferit de la cripto és «sigues el teu propi banc». Les monedes en una cartera de maquinari, un dispositiu de la mida d’un llapis de memòria que guarda les claus, sobreviuen a la fallida o al pirateig d’una plataforma d’intercanvi. Però aquest banc no té guàrdies ni cambra cuirassada en una altra adreça. La caixa forta és al dormitori, i la combinació, al cap del propietari.

Els diners corrents són un mal botí per a un robatori a mà armada. Els bancs posen límits, assenyalen les transferències sospitoses i els pagaments es poden impugnar. Una transferència de bitcoin és definitiva: no hi ha cap servei d’atenció al client que torni els diners. A vegades la policia aconsegueix congelar part dels fons robats a les plataformes d’intercanvi, però això és una persecució, no un botó per desfer.

Hi ha un tercer motiu. La cadena de blocs és pública i qualsevol pot veure el saldo de qualsevol adreça. Si es vincula una adreça amb un nom, un lladre sap més dels diners de la víctima que els veïns.

Per què França

El 30 de juny del 2026, el ministre de l’Interior, Laurent Nuñez, va qualificar el país de «una mena d’epicentre» d’aquests atacs. Els 77 casos que va citar per a sis mesos superen el total mundial de CertiK perquè la policia també veu intents i casos que la premsa mai no va cobrir. Nuñez va dir que les mesures d’urgència havien portat a 200 detencions i que 724 persones del sector de la cripto s’havien inscrit en un sistema d’alerta policial ràpida.

El punt d’inflexió va arribar el gener del 2025. David Balland, cofundador del fabricant francès de carteres de maquinari Ledger, va ser segrestat amb la seva dona a casa seva, al centre de França. Els segrestadors li van tallar part d’un dit i van enviar un vídeo a un altre cofundador. La policia va alliberar Balland l’endemà.

El maig del 2025, una agressió va quedar gravada per una càmera. Al bell mig de París, uns homes emmascarats van intentar fer pujar a una furgoneta pintada com un camió de repartiment la filla i el nét d’un any de Pierre Noizat, director de la plataforma d’intercanvi de cripto Paymium. La parella de la dona els va fer front fins que van fugir.

Chainalysis veu en les filtracions el motor principal de l’onada francesa. Els investigadors sostenen que una empleada d’una oficina d’hisenda de Bobigny consultava la base de dades fiscal a la recerca d’inversors en cripto i en venia les dades a delinqüents. Va ser detinguda a finals de juny del 2025.

El gener del 2026, uns pirates informàtics van penetrar a Waltio, un servei francès que ajuda els inversors en cripto amb la declaració de la renda. Es van filtrar les adreces electròniques dels clients juntament amb els saldos a finals del 2024. Segons la premsa francesa, aquest fitxer va guiar els tres homes que van irrompre en una casa de Taverny , prop de París, el 13 de juliol del 2026. Van lligar la mare i el seu fill de deu anys i van aplicar una pistola elèctrica al pare fins que va cedir els seus codis.

Les dades tenien any i mig. A la cartera hi havia uns 100 €. Així que els atacants van exigir a l’esposa dues transferències de 450 € cadascuna. El setembre, sis sospitosos van ser imputats per extorsió amb armes comesa per una banda organitzada.

Vénen a buscar les persones equivocades

CertiK assenyala que els lladres van cada cop més a per la família del posseïdor de monedes que no pas a per ell: pares, cònjuges, fills. Segons el recompte de l’empresa, en més de la meitat dels casos un familiar de l’objectiu principal esdevé víctima o instrument de pressió.

A la matinada del 5 de febrer del 2026, prop de Grenoble, uns segrestadors es van endur una jutgessa de 35 anys i la seva mare de 67. Van exigir un rescat en cripto a la parella d’ella, copropietari d’una start-up de cripto, que no era a casa. Les dues dones van ser trobades ferides en un garatge del departament veí: s’havien deslligat soles i havien demanat ajuda a un veí. No es va pagar cap rescat.

A vegades és més senzill: la banda s’equivoca d’adreça. El 12 de febrer del 2026, una colla va anar a casa del director de Binance França, no el van trobar i se’n van anar amb dos telèfons. Un parell d’hores després, els mateixos homes van anar a buscar un altre emprenedor de la cripto, es van equivocar de casa i van colpejar al cap amb la culata d’un fusell la dona que hi vivia. L’agost, prop de Rennes, uns atacants van retenir i apallissar els llogaters d’una casa llogada a un posseïdor de cripto. Ell no hi era.

Qui hi ha darrere la porta

L’atacant típic no s’assembla gens a un gàngster de pel·lícula. La coronela Christelle Tarrolle dirigeix una de les unitats d’investigació de la gendarmeria. Segons les seves xifres, que la gendarmeria va difondre el 7 d’octubre del 2026, un 16 % dels contractats per a aquests segrestos són menors d’edat i un 70 % tenen entre 18 i 29 anys.

Els recluten per WhatsApp, TikTok, Snapchat i Telegram. Molts vénen del tràfic de drogues, però alguns són estudiants amb l’historial net que accepten fer de xofer sense entendre sempre en què s’han ficat. En el cas de la jutgessa segrestada, sis joves van ser imputats , un d’ells menor.

El que en surt és una mena de servei de missatgeria de la violència. L’organitzador sovint és lluny i dóna ordres per una aplicació de missatgeria, mentre que els executors canvien d’un encàrrec a l’altre. Per això els gendarmes persegueixen dos objectius alhora: els peons a França i els organitzadors a l’estranger.

Una caixa forta amb pany de temps

Les botigues fa temps que fan servir caixes fortes amb pany de temps: el caixer no les pot obrir abans d’hora, per molt bones maneres que hi posin. La protecció contra la clau anglesa funciona igual. L’objectiu no és amagar la contrasenya, sinó fer impossible l’accés ràpid als diners.

CertiK recomana carteres multisignatura i retards en les retirades per als grans posseïdors. Multisignatura vol dir que una transferència necessita les signatures de diverses claus guardades en llocs diferents o per persones diferents. Sota amenaça, una sola persona no pot moure-ho tot. Un retard obliga els lladres a retenir la víctima durant hores o fins i tot dies, cosa que augmenta la probabilitat que algú els interrompi.

La guia del repositori de Lopp hi afegeix una cartera parany. És una cartera creïble amb un saldo petit i un PIN après de memòria que es pot lliurar sense exposar els fons principals. La mateixa guia aconsella guardar el gruix dels fons lluny de casa i no vincular mai els comptes de les plataformes d’intercanvi amb perfils públics de xarxes socials.

Per a una persona corrent amb un parell de milers d’euros en una cartera, la regla és més avorrida. No presumeixis de les teves monedes a internet i recorda que qualsevol servei que conegui el teu saldo pot filtrar-lo algun dia. El cas de Taverny demostra que a un lladre no li cal res més que una línia d’un full de càlcul vell.

La cripto es va inventar per eliminar l’intermediari. El banc semblava un enllaç innecessari entre la gent i els seus diners. Resulta que l’intermediari avorrit feia una feina en què ningú no pensava: la seva cambra cuirassada no era a casa teva.

Posa en marxa l'1 de gener totes les cançons d’IA que Deezer rep en un sol dia, no t’adormis ni un moment, i l’última acabarà el 7 de juliol. El servei admet cada dia unes 90.000 peces totalment generades per IA, més de la meitat de tota la música nova que hi arriba. I el públic principal d’aquestes cançons són els bots.

El 13 d’octubre de 2026, Deezer va prometre que abans d’acabar l’any l’aplicació tindrà un interruptor que traurà aquesta música de la cerca. Un bon motiu per calcular quanta n’hi ha realment i per a qui és. Pel que fa a com se’n treu algú els diners, la millor explicació la dona un home condemnat el 6 d’octubre a 18 mesos de presó: va descriure l’estratagema en un correu que es va enviar a si mateix.

Les dades de partida

Totes aquestes xifres surten de la mateixa Deezer , sense cap auditoria independent. El servei només compta les pistes que el seu detector classifica com a totalment generades per IA. Les cançons en què la IA només ha ajudat un músic humà no hi entren.

Deezer no revela la durada mitjana d’una pista d’IA. Per tant, prenem un referent del pop corrent: la cançó mitjana de les llistes d’èxits de Spotify el 2024 durava uns tres minuts . Aquesta és la hipòtesi clau d’aquí, i hi tornarem.

Un dia de càrregues sona sis mesos

90.000 pistes de tres minuts fan 270.000 minuts. Són 4.500 hores, o 187 dies i mig. D’aquí el 7 de juliol: si comences a mitjanit de l'1 de gener, l’última pista acaba cap al migdia.

Ningú escolta sense dormir, així que aquí va una versió més amable. Amb una setmana laboral normal de 40 hores trigaries 112 setmanes, més de dos anys sense vacances. Si hi afegim la música feta per persones, un sol dia de càrregues sona gairebé un any.

I durant tot aquest temps Deezer continuaria rebent cada dia 90.000 pistes més.

42 milions de pistes, o un concert des del 1786

Ara, l’arxiu sencer. Des de gener de 2025, el detector de Deezer ha marcat més de 42 milions de pistes totalment generades per IA. A tres minuts cadascuna, són 126 milions de minuts, o 2,1 milions d’hores. Divideix per 24 hores i 365 dies i en surten uns 240 anys de so continu.

Si algú hagués començat a escoltar-les el 1786, l’any de l’estrena a Viena de «Les noces de Fígaro» de Mozart, estaria acabant just ara. I aquest arxiu s’ha acumulat en menys de dos anys. El gener de 2025 el servei rebia al voltant de 10.000 pistes generades al dia; el juny de 2026 el flux havia crescut nou vegades.

On pot fallar el càlcul

La xifra de 90.000 és la mitjana diària del juny, que va batre rècords. A la primavera el flux era menor (75.000 al dia a l’abril), i a l’octubre Deezer encara parla de prop de 90.000. Altres serveis no donen dades tan detallades, de manera que aquest resultat no es pot traslladar directament als altres: n’hi pot haver més o menys.

Tanmateix, l’ordre de magnitud resisteix qualsevol correcció. Fins i tot si ens equivoquéssim del doble, un dia de càrregues d’IA sonaria durant mesos, i tot l’arxiu durant més d’un segle.

Qui l’escolta de debò

Aquí l’escala es capgira. La música totalment generada per IA només suposa l'1–3% de les reproduccions a Deezer. El gener de 2026 el servei va informar que el 2025 fins al 85% de les reproduccions d’aquestes pistes eren fraudulentes. Les van generar bots, i Deezer les va excloure del repartiment de drets.

Agafa mil reproduccions qualssevol a Deezer. Entre 10 i 30 són de pistes d’IA. Si la xifra màxima de frau és certa, una persona real tria posar una cançó d’IA entre una i mitja i quatre i mitja vegades per cada mil. Més de la meitat de la música nova rep una fracció d’un per cent d’atenció genuïna.

No és que la gent senti el parany i ho apagui. En una enquesta que Deezer va fer amb Ipsos el novembre de 2025, el 97% dels 9.000 participants de vuit països no va saber distingir dues pistes d’IA d’una cançó gravada per persones. El motiu sembla ser un altre. Deezer deixa aquestes pistes fora de les recomanacions algorítmiques i de les llistes editorials, i sense elles és gairebé impossible trobar-se una cançó per casualitat.

Per què pujar música que ningú no sent

El cas del músic nord-americà Michael Smith ho respon amb precisió. Del 2017 al 2024 va penjar centenars de milers de cançons generades per IA amb noms inventats com Calm Baseball, Calorie Screams o Camel Edible, i hi va dirigir fins a 10.000 bots. El 6 d’octubre de 2026, un tribunal federal de Nova York el va condemnar a 18 mesos de presó, tot i que la fiscalia en demanava com a mínim 46. «Vaig trair la comunitat musical que tant estimo», va dir Smith al tribunal . Haurà de renunciar a 8,09 milions de dòlars.

Smith va exposar el càlcul ell mateix, en un correu que es va enviar a si mateix l’octubre de 2017 i que després va acabar a l’acusació. Cinquanta-dos servidors llogats al núvol, en la pràctica 52 ordinadors que ningú no apaga mai, amb 20 bots cadascun, 1.040 «oients» en total. Cada bot podia reproduir 636 cançons al dia, una cada dos minuts i quart, sense dormir ni descansar els caps de setmana. Plegats feien 661.440 reproduccions diàries. Amb la seva pròpia estimació de mig cèntim per reproducció, uns 1,2 milions de dòlars l’any.

Per això importa el volum. Un milió de reproduccions en una sola pista activaria de seguida els sistemes antifrau. En un correu del 2018, Smith va explicar que, per no cridar l’atenció de qui mana , li calia una pila de contingut amb poques reproduccions. Reparteix 661.440 reproduccions diàries entre 300.000 pistes i cadascuna en rep unes dues al dia, uns 800 a l’any. Una pista així es perd entre milions de reals.

Contra aquest tipus d’estratagema va dirigida la norma que Spotify va introduir l’abril del 2024: va deixar de pagar les pistes amb menys de 1.000 reproduccions en els 12 mesos anteriors. Amb aquesta regla, a cada pista li haurien faltat unes 200 reproduccions l’any. Per cobrar, Smith hauria hagut de concentrar els bots en menys pistes, cosa que les hauria fet més fàcils de detectar.

I així arribem a de qui són aquests diners. Un servei d’streaming no paga de la seva butxaca: reserva una part dels ingressos en un fons comú i la reparteix segons la quota de reproduccions. Cada reproducció falsa encongeix la porció de cada reproducció real. Les cançons sense cap oient real es van endur aquests diners dels pagaments als músics que la gent sí que sent. Deezer assegura que el 8% de totes les reproduccions de la plataforma el 2025 van ser fraudulentes. Si ningú no hi hagués posat fre, gairebé un dòlar de cada dotze del fons hauria anat a parar als bots.

Un botó per als qui encara escolten

L’interruptor de Deezer amagarà de la cerca les pistes, els àlbums i els artistes vinculats a música totalment generada per IA. En la mateixa enquesta d’Ipsos, el 45% dels usuaris d’streaming deia que volia un filtre així. El conseller delegat de Deezer, Alexis Lanternier, afirma que permetrà als usuaris eliminar per complet la música totalment generada per IA de la seva experiència d’streaming.

Una màquina escriu la cançó, una màquina la reprodueix, i l’ésser humà només queda en un extrem d’aquesta cadena: aquell on arriben els pagaments. Al juliol, Deezer va prometre esborrar les pistes d’IA enxampades en frau d’streaming, juntament amb les que ningú no ha reproduït en almenys sis mesos. La qual cosa fa una rima gairebé perfecta. Escoltar un sol dia de càrregues triga més de sis mesos, i una pista que ningú no ha posat en sis mesos serà esborrada.

El sensor de la perimenopausa es du sota el pit. Als braços i a les cames, segons els seus creadors, se’n perdien alguns símptomes. El dispositiu ha entrat a la llista dels 300 millors invents de l’any de TIME, publicada a mitjan octubre del 2026, juntament amb més de tres dotzenes d’altres tecnologies mèdiques. N’hem triat sis per al cos i hem comprovat què avala cadascuna.

Quatre sensors sota el pit

Peri , de l’empresa irlandesa del mateix nom (abans identifyHer), fa el seguiment dels símptomes de la perimenopausa. Són els anys previs a l’última regla, quan les hormones van i vénen i una dona no té gaire més per ensenyar al metge que el seu propi relat. Quatre sensors recullen els canvis en el ritme cardíac, la temperatura i la son, i un algorisme busca les calors i les suors nocturnes.

La directora general, Heidi Davis, ha explicat que els sensors de les extremitats no captaven les «empremtes digitals» d’alguns símptomes, mentre que el tors donava el senyal més fort. Els sensors en si són corrents, i Davis ho reconeix. La novetat és als algorismes que, segons l’empresa , s’han entrenat amb dades contínues de 204 dones.

Constants vitals en una polsera

A una planta d’hospital corrent, la infermera comprova les constants cada poques hores. Entre una ronda i l’altra, cap aparell vigila el pacient. Medtronic ho xifra fins al 96 % del temps, però l’estimació és seva, i les xifres alarmants ajuden a vendre.

La polsera Corsano , de l’empresa neerlandesa Corsano Health i comercialitzada als Estats Units per Medtronic, pesa 19 grams, menys que una barreta de xocolata. Sense cables, mesura el pols, l’oxigen, la respiració, la temperatura de la pell i els passos, i el pacient se la pot endur a casa. Té l’autorització de la FDA per a la monitorització de pacients, però no fa diagnòstics: avisa el metge.

Noranta segons per a una commoció

Una commoció cerebral costa de detectar a ull, sobretot a la banda d’un camp on cal decidir ara mateix. La prova SNAP d’Oculogica demana a la persona que segueixi un punt en una pantalla mentre una càmera enregistra com es mouen els ulls. Un algorisme dona el veredicte en 90 segons; el dispositiu anterior de l’empresa en necessitava fins a quatre minuts.

La FDA va autoritzar SNAP el juny del 2026 com a ajuda per al metge, no com a diagnòstic independent. L’empresa declara una sensibilitat del 90 % i una especificitat del 94 %. En paraules planeres: de cada deu commocions reals, la prova en detecta nou, i de cada cent persones sanes en dona falsament l’alarma a sis.

Ultrasons contra la pressió arterial

El sistema Paradise de Recor Medical és per a les persones la pressió de les quals no controlen ni les pastilles ni els canvis d’estil de vida. S’adreça als nervis que envolten les artèries renals i que, quan van massa actius, fan pujar la pressió. Un catèter fi viatja des d’una artèria de l’engonal fins als ronyons. Allà escalfa els nervis amb ultrasons dues o tres vegades durant set segons cada cop, mentre un baló d’aigua en circulació refreda la paret del vas, segons la FDA .

A l’assaig RADIANCE II , 224 pacients van deixar les pastilles durant l’estudi. A alguns se’ls va col·locar el catèter sense encendre mai els ultrasons, i ni els pacients ni els qui feien les mesures sabien qui havia rebut què. Al cap de dos mesos, la pressió sistòlica diürna va baixar 7,9 mmHg després del procediment real i 1,8 després del simulat. Una diferència d’uns sis punts. Per fer-nos una idea, una metaanàlisi de 48 assaigs de fàrmacs va concloure que una baixada de 5 mmHg redueix en una desena part els episodis cardiovasculars greus, com els infarts i els ictus. La FDA el va aprovar com a complement de la medicació, no com a substitut.

Un pèptid que sobreviu a l’estómac

L’estómac digereix els pèptids, cadenes curtes de proteïna, igual que la carn. Per això els fàrmacs proteics, la base del tractament del psoriasi greu, s’injecten. Icotyde , de Johnson & Johnson, va ser el primer pèptid dirigit contra el psoriasi en forma de pastilla quan la FDA el va aprovar el març del 2026.

Bloqueja el receptor de la IL-23, una molècula de senyalització que impulsa la inflamació de la pell. A l’assaig ICONIC-LEAD , amb 684 pacients, adolescents des dels 12 anys inclosos, el 65 % dels que prenien la pastilla tenien la pell neta o gairebé neta al cap de 16 setmanes, davant el 8 % amb placebo. Com les injeccions, atenua una part de la resposta immunitària. Però la xeringa ja no hi és.

Motors per a les cames en una excursió

Una redactora de Popular Science amb síndrome d’Ehlers-Danlos i POTS explica que va pujar tres vegades un mateix turó prop del Gran Canyó. Sense l’ajuda de l’exoesquelet Hypershell X Ultra S , el pols li va pujar de 102 a 158 batecs per minut. En mode eco va arribar a 126, i en el mode més potent, a 118. Una persona, un turó, però la diferència es nota.

Es cenyeix a la cintura i a les cuixes i, segons el fabricant, pesa uns 2,5 kg. TIME el va classificar a Esports i Fitness, i als Estats Units costa 1.999 dòlars. En proves de laboratori encarregades per l’empresa, el cos va consumir fins a un 20 % menys d’oxigen caminant i un 39 % anant en bici.

On passa la frontera

Les proves que hi ha darrere dels sis invents varien molt.

Peri és el que més diu. El sensor registra el que la dona ja sent, i aquest és tot el sentit: una queixa que el metge potser descartaria es converteix en un gràfic. La nova medicina converteix com et sents en prova. Peri ha registrat un assaig de precisió amb unes 110 dones, encara sense resultats. Les proves s’estan recollint, però de moment les comprova l’empresa que ven el producte.

Uns mesos abans de l’agost del 2019, un enginyer belga anomenat Bert Celis tenia al seu túnel de vent un jove ciclista, Bjorg Lambrecht . Per al seu laboratori era feina de rutina: trobar la postura i l’equipament que estalviessin uns quants watts al corredor. Després, el 5 d’agost, a la tercera etapa del Tour de Polònia, Lambrecht, de 22 anys, va sortir de l’asfalt i va xocar contra un pas de formigó. No el van poder salvar.

«Em preguntava per què els ciclistes encara tenen tan poca protecció a part del casc», recorda Celis . L’octubre del 2026 la seva resposta va entrar a la llista dels millors invents de l’any de la revista TIME. És un airbag d’uns mig quilo que s’amaga als tirants del culot de ciclisme i s’infla en 100 mil·lisegons. Però el més estrany de la història és una altra cosa. Un home que s’ha passat la carrera rascant grams i watts als corredors ara vol penjar-los pes de més. I assegura que el cronòmetre no se n’adonarà. Per decidir quan s’ha de disparar, l’airbag va aprendre amb l’arxiu de caigudes alienes d’una agència de notícies belga.

El comptable dels watts

Celis és enginyer de formació i aerodinamicista d’ofici. Va cofundar Flanders Bike Valley, un laboratori de ciclisme flamenc construït al voltant d’un túnel de vent, i ha treballat amb molts equips professionals.

La feina s’assembla a la comptabilitat. Un corredor seu a la bicicleta enmig d’un corrent d’aire, els sensors mesuren la resistència i els enginyers mouen un colze un centímetre o canvien el teixit de les espatlles. Cinc watts ja són un bon botí. Per engrunes així, els equips encarreguen mitjons especials, redissenyen els cascos i es gasten fortunes en rodes.

Després de la mort de Lambrecht, Celis es va adreçar a Sam Ratajczak, que dirigia la recerca i el desenvolupament de la fabricant belga de roba esportiva Bioracer i en havia construït el túnel de vent. Bioracer fa roba de competició, també per a equips professionals. El 2020–2021, Ratajczak i un estudiant en pràctiques de disseny industrial, Stijn Vanvolsem, van desenvolupar un concepte : un airbag amagat als tirants dels culots de competició habituals que, en cas de caiguda, protegiria el coll, el pit, l’esquena i els malucs.

El concepte funcionava. Els clients, però, no van aparèixer. Encara el 2024, Ratajczak, que ja dirigia el seu propi estudi de disseny, va definir la idea com un possible punt d’inflexió per a la seguretat dels corredors i va admetre que els equips hi havien mostrat poc interès.

Un casc imposat per una mort

La fredor del pilot és fàcil d’explicar. Durant dècades, el ciclisme professional es va resistir a qualsevol protecció que costés comoditat o velocitat.

El 1991 la Unió Ciclista Internacional (UCI) va intentar fer obligatori el casc. Els corredors es van declarar en vaga i la norma es va arxivar. Només va tornar el 2003, després que el kazakh Andrei Kivilev caigués sense casc a la París–Niça i morís l’endemà. Llavors la UCI va declarar el casc obligatori , però fins i tot això va ser un pacte: la primera versió de la norma deixava als corredors treure’s el casc a les pujades finals de més de cinc quilòmetres. Aquesta escletxa es va tancar més tard.

La roba protectora va seguir el mateix camí. Bioracer va dir que podia fabricar equipament de competició que suavitzés les lesions més freqüents en una caiguda. Els corredors, segons va explicar road.cc , van preferir la comoditat i la velocitat a què estaven acostumats.

La lliçó la entendria qualsevol venedor: al pilot, la seguretat només es ven si no costa res al cronòmetre. I així és exactament com Celis va intentar vendre el seu airbag.

Mig quilo que abans prometia velocitat

Al març del 2024, quan el sistema encara era un prototip, Celis va explicar a la cadena belga Sporza que l’airbag afegia entre 500 i 600 grams, més o menys un bidó ple de més. Els professionals l’havien rebutjat fins aleshores per la comoditat i el pes, i Celis va jugar la carta de l’aerodinamicista. Un corredor amb el sistema, va dir, agafa una forma més «de gota», i en un recorregut pla a 50 km/h la diferència arribava a entre 5 i 15 watts. «Llavors l’augment de pes és irrellevant», va dir.

Al pilot allò li va sonar temptador: protecció de regal amb la velocitat. Avui l’empresa parla amb més cautela. En els materials que envolten la llista de TIME, els desenvolupadors prometen una altra cosa: l’airbag no afecta l’aerodinàmica i gairebé no es veu sota el mallot. El guany de watts ja no es menciona, i cap de les dues afirmacions s’ha mesurat de manera independent. Hi ha una segona reserva: en un port de muntanya, mig quilo pesa mig quilo per suau que l’aire el voregi.

L’aparell és modest. Una petita bossa a l’esquena conté l’electrònica i un cartutx de CO₂, i per dins dels tirants del culot hi passen tubs fins de poliuretà termoplàstic.

El sistema no cobreix el cap ni les espatlles, i és a propòsit. Ratajczak ha explicat que, després d’una caiguda, el corredor ha de poder tornar a pujar a la bicicleta i acabar la cursa. Per això, uns deu segons després de dispar-se , l’airbag comença a desinflar-se sol i es replega als tirants. Per tornar-lo a fer servir cal canviar el cartutx i el seu detonador, uns 35 € . L’airbag d’un cotxe, en canvi, se substitueix sencer.

Què ensenyen les caigudes dels altres

El més difícil d’un airbag no és el teixit ni el gas. És decidir quan s’ha de disparar.

Un corredor llança la bicicleta a la línia de meta, un esprínter balanceja la màquina d’un costat a l’altre, un ciclista urbà salta una vorera. Res d’això és una caiguda, però per a un sensor tot és violent. Un disparament fals enmig d’un esprint ja és perillós per se, i un airbag que no es dispara és pitjor que cap, perquè genera una falsa confiança. Sporza descriu així la lògica del llindar : un corredor que només llisca per l’asfalt no l’activarà, però si després surt projectat per sobre d’una barrera, es dispara.

L’algorisme d’Aerobag es va construir amb accidents d’altres. L’agència de notícies belga Belga guarda un gran arxiu d’imatges de caigudes en curses, i els desenvolupadors hi van passar els vídeos per un model d’IA. El model reconstruïa el moviment del cos a partir d’articulacions visibles, com les espatlles, els malucs i els colzes, i amb aquestes trajectòries es va ajustar el llindar de disparament. En paraules planes, el sistema va aprendre de caigudes que ningú no provocaria mai en un experiment.

L’empresa sueca Hövding sap què costa equivocar-se. El seu collaret airbag per a ciclistes urbans s’inflava al voltant del cap i es venia com a substitut del casc. El novembre del 2023, l’Agència Sueca del Consumidor va aturar la venda del Hövding 3 per un defecte que podia impedir que el collaret s’obrís en una caiguda. El 21 de desembre del 2023 l’empresa va declarar-se en fallida . Llavors un tribunal ja havia suspès la prohibició, però la direcció va decidir que, després d’un mes sense vendes, l’empresa no es podia salvar. Un airbag es jutja per l’única vegada que no s’obre.

Aerobag s’encamina al mateix mercat. Per als ciclistes urbans ha dissenyat Aerobelt, un cinturó que porta el mateix mòdul i es pot dur sobre la roba de cada dia. Fundracer, un fons que inverteix en micromobilitat, va agafar una participació minoritària a l’empresa . El sistema encara no és a la venda. El cofundador d’Aerobag, Quinton Van Loggerenberg, en xifra el preu entre 700 i 850 € : més que un bon casc i menys que molts jocs de rodes de competició.

De moment, la lliçó de Hövding és teòrica. El sistema s’ha sotmès a proves d’impacte amb figures de corredors impreses en 3D , i els passos següents anunciats són caigudes de persones sobre superfícies toves i maniquins de proves d’impacte. Encara no hi ha dades publicades sobre quant redueix les lesions en accidents reals.

Tornar a aprendre a caure

De paraula, l’interès va aparèixer ja el 2024. Celis va explicar a Sporza que l’equip britànic Ineos Grenadiers volia fer servir l’airbag, sobretot després de la terrible caiguda d’Egan Bernal, quan el gener del 2022 el guanyador del Tour de França va topar contra un autobús aparcat durant un entrenament.

De fet, el primer a adoptar el sistema va ser l’equip neerlandès Picnic PostNL. Darrere del projecte hi ha l’antic professional Piet Rooijakkers. L’equip ja havia afrontat les rascades de l’asfalt amb roba resistent a l’abrasió, i ell va assenyalar les costelles, les pelvis i les clavícules trencades com el següent objectiu. La idea va venir d’un vídeo d’Instagram sobre un airbag per a motoristes, que va portar Rooijakkers fins a Celis. Manté les expectatives sobreres . L’airbag només salvarà una clavícula si el corredor hi confia de debò i té els braços arrapats, mentre que la majoria de corredors estiren les mans en caure. Sembla que els ciclistes hauran de tornar a aprendre a caure. El 2026 Picnic PostNL i Visma–Lease a Bike van rebre sistemes per entrenar, i la fabricant italiana de roba esportiva Nalini va invertir en el projecte amb plans per als primers culots certificats per Aerobag.

Celis no està sol en aquesta cursa. A la primavera del 2026, Van Rysel, la marca de ciclisme de Decathlon, va presentar un mono de competició amb airbag integrat: el mono, airbag inclòs, pesa uns 700 grams, i l’airbag s’obre, segons el fabricant, en 60 mil·lisegons, gairebé el doble de ràpid que el d’Aerobag. «En el ciclisme, calia triar entre rendiment i seguretat», va dir Van Rysel .

Encara no veureu l’airbag a les curses. A principis del 2026 la UCI va començar a reunir fabricants i laboratoris per redactar estàndards per a aquests sistemes, i fins que no n’hi hagi, ningú no pot començar una cursa amb un de posat. Celis espera veure’l competint el 2027.

El casc va arribar al ciclisme professional per una vaga i per una mort que va venir dotze anys després. L’airbag de Celis no necessita una altra tragèdia. Necessita un corredor que, mentre cau, confiï més en ell que en les seves pròpies mans.

Inversors d’edat avançada de tota la Xina van lliurar els seus iuans a una empresa anomenada Lantian Gerui. Amb una part d’aquells diners, la seva cap, Qian Zhimin, va comprar bitcoins: segons la fiscalia, hi van anar a parar uns 6.000 milions de iuans, uns 845 milions de dòlars d’aleshores. Avui aquestes monedes valen uns 5.000 milions de dòlars i són a mans de la policia britànica. L’increment, pel que sembla, no anirà als inversors.

El 12 d’octubre de 2026, l’Alt Tribunal de Londres va decidir que les reclamacions dels inversors estafats s’han de jutjar segons la llei xinesa, no l’anglesa. Sembla un detall tècnic. Però la resolució apropa l’Estat britànic a quedar-se amb la major part del tresor, i amb tot el guany. I a Nova York, un tresor del doble de mida se’l disputen víctimes d’estafes, famílies de morts l’11 de setembre i la Xina, que acusa els EUA d’un robatori informàtic.

La futura reina de Liberland a Hampstead

Qian Zhimin, coneguda també com a Yadi Zhang, va fugir de la Xina amb un passaport fals el setembre del 2017. A Londres vivia en una mansió de Hampstead que costava més de 17.000 lliures al mes de lloguer. La seva assistent, Jian Wen, una antiga treballadora d’un local de menjar per emportar, va intentar comprar una casa en un barri residencial car i no va saber explicar d’on sortien els diners de la seva cap. Així va començar la investigació. El 2018, la policia va trobar uns dispositius amb les claus de 61.000 bitcoins, la major confiscació de criptomonedes de la història britànica.

Els detalls més pintorescos van aparèixer als diaris de Qian. Somiava amb un banc internacional propi i un castell a Suècia, i el 2022 volia ser reina de Liberland, una micronació autoproclamada en un tros de riba del Danubi entre Croàcia i Sèrbia que cap país no reconeix.

El setembre del 2025, Qian es va declarar culpable de delictes de blanqueig de capitals, i el novembre va ser condemnada a 11 anys i 8 mesos . «El seu motiu era l’avarícia pura», li va dir el jutge. Aquí va acabar la causa penal. Després va començar la civil, que és la més interessant de les dues.

Els inversors van perdre iuans, no bitcoins

Un inversor, el senyor Yu, va explicar a la BBC com va lliurar els seus diners a Lantian Gerui. L’empresa li anava pagant a comptagotes una part dels rendiments promesos, així que ni se li va passar pel cap que fos una estafa. A mitjans del 2017, la policia xinesa va començar a investigar la firma i els pagaments es van aturar. El seu matrimoni, diu, no ho va superar.

Ni Yu ni ningú més va comprar bitcoins. Van lliurar iuans, i va ser Qian qui va convertir els seus diners en criptomonedes. Mentre les monedes reposaven al Regne Unit, el seu valor es va multiplicar moltes vegades. Doncs bé, a qui pertany aquest creixement: a les persones a qui van robar els iuans, o a l’Estat que va trobar el cau?

La resposta depèn de quina llei s’apliqui. Imagina que un lladre fa servir els teus diners per comprar un butlletí de loteria i guanya. Segons la llei anglesa, els inversors podrien defensar que el premi, és a dir, les monedes mateixes, els pertany. Segons la llei xinesa s’assemblen més a creditors i, segons els advocats , probablement recuperarien més o menys el que van posar, més els interessos. El preu del butlletí, no el pot de la loteria.

El jutge Mark Turner va triar la llei xinesa . El seu raonament: l’esquema funcionava a la Xina, els contractes es van signar allà, els diners es van pagar allà, i Qian també va comprar-hi els bitcoins, a través de l’exchange Huobi i amb operacions de mostrador. Cada demandant, va remarcar, ha de demostrar un dret de propietat sobre les monedes. La llei no preveu cap sistema general per pagar tothom qui hi ha perdut: només reben alguna cosa els qui demostren que les monedes són seves.

Qui es queda amb la diferència

El 22 de maig del 2026, uns 16.000 inversors s’havien registrat per reclamar una part al tribunal britànic. Són menys del 13 % dels 128.000 inversors. Registrar-s’hi volia dir tractar amb un país estranger, una llengua estrangera i advocats londinencs. Per a un inversor d’edat avançada a la Xina, això és un obstacle més gran que qualsevol llei.

La resta escriuen cartes. Els inversors van reunir gairebé 2.500 signatures en una petició al ministeri d’Afers Estrangers de la Xina: «No volem, i mai no acceptarem, una situació en què el Regne Unit confisqui els bitcoins i no ens els torni». Yu ho va dir amb més modèstia. Espera que el govern britànic, la fiscalia i el tribunal mostrin compassió.

L’Estat té els seus propis plans. La fiscalia va demanar al tribunal que deixés el govern quedar-se amb els bitcoins, i l’estiu del 2025 The Telegraph va informar que la ministra d’Hisenda, Rachel Reeves, comptava a vendre criptomonedes confiscades per ajudar a tapar un forat al pressupost. Més tard, la fiscalia va prometre al tribunal que dissenyaria un sistema de compensació a part , sense donar-ne detalls.

Els inversors tampoc no es rendeixen. El 16 d’octubre, l’Alt Tribunal va donar a uns 16.000 demandants permís per apel·lar contra la resolució sobre la llei xinesa.

La Xina també té plans. El 13 d’octubre, l’endemà de la resolució de Londres, un tribunal de Tiānjīn va anunciar una causa per confiscar gairebé 62.000 bitcoins incautats a Gran Bretanya. Unes 128.000 persones hi van posar diners i, segons les xifres xineses, més de 102.000 hi van acabar perdent.

Un sol joc de monedes, dos tribunals.

A Nova York, el doble de monedes

Aquesta història té un germà nord-americà, encara més embolicat. El 14 d’octubre del 2025, el Departament de Justícia dels EUA va presentar una demanda de decomís de 127.271 bitcoins , que valien aleshores uns 15.000 milions de dòlars. La fiscalia vincula les monedes amb el Prince Group de Cambodja i el seu president, Chen Zhi, acusat de dirigir complexos on treballadors víctimes de tràfic eren obligats a estafar la gent per internet. El gener del 2026, Cambodja va detenir Chen Zhi i el va lliurar a la Xina .

A finals de setembre del 2026, la jutgessa Rachel Kovner va rebutjar nou presumptes víctimes que volien impugnar el decomís. La lògica s’assembla a la de Londres: en tots dos llocs, la víctima ha de demostrar que les monedes són seves. Aquestes persones van perdre diners a mans d’estafadors, però no van poder demostrar que els seus diners haguessin anat a parar a aquestes carteres concretes. Com a màxim, va dir el tribunal, són creditors generals sense garantia, sense cap dret sobre les monedes mateixes. Si guanya el govern, les víctimes encara poden demanar una compensació al Departament de Justícia, però com a sol·licitants, no com a propietaris.

Llavors la trama fa un gir que cap novel·lista no gosaria escriure. Els analistes creuen que les monedes provenen de LuBian, una pool de mineria, és a dir, un servei on milers d’ordinadors extreuen bitcoins junts i es reparteixen la recompensa. Ja el gener del 2026 , familiars de morts l’11 de setembre van reclamar les monedes. Argumenten que LuBian estava lligada a l’Iran, i tenen sentències judicials contra l’Iran. El 12 d’octubre, un dels grups de famílies va tornar al tribunal : segons les seves sentències, l’Iran li deu més de 671 milions de dòlars.

Mentrestant, l’agència estatal de ciberseguretat de la Xina, el CVERC, va acusar els EUA el 2025 d’haver pres les monedes que van desaparèixer de LuBian el desembre del 2020 en una operació de la intel·ligència nord-americana. El Departament de Justícia nega qualsevol irregularitat, però no ha explicat com va obtenir el control de les carteres.

Si el decomís prospera, les monedes ja tenen una destinació òbvia. Un decret presidencial del 6 de març del 2025 va crear una Reserva Estratègica de Bitcoin finançada amb els bitcoins que el govern hagi decomissat definitivament, i li prohibeix vendre’ls.

Els diners més transparents que ningú no pot tornar

Les criptomonedes tenen fama de ser uns diners on tot es veu. Cada transacció es pot rastrejar, i els investigadors ho aprofiten: els analistes van vincular el tresor nord-americà amb la pool LuBian seguint-ne el rastre a la cadena de blocs. Però una cadena de blocs mostra on ha anat una moneda, mentre que un tribunal fa una altra pregunta: de qui és? Entre els iuans d’un inversor i un bitcoin en una caixa forta de la policia hi ha cases de canvi, intermediaris i anys de temps. Traçar aquesta línia per a cada un de milers de persones és gairebé impossible.

Moltes coses continuen sense estar clares. La resolució de Londres és preliminar, i el tribunal ja ha permès un recurs. Fins i tot si es manté, els experts en dret xinès encara han d’explicar si els inversors tenen algun dret de propietat. Encara no hi ha cap sistema de compensació, i el decomís nord-americà no és definitiu. Pot ser que les víctimes acabin recuperant les seves pèrdues, i que l’Estat es quedi només la diferència. Fins i tot aquesta diferència són milers de milions.

Cosa que fa una aritmètica estranya. La millor inversió de tota aquesta història va ser la decisió d’una estafadora d’aparcar els diners d’altres persones en bitcoins. I qui probablement més en traurà profit és qui no hi va invertir res i es va limitar a passar vuit anys guardant els dispositius confiscats en el seu cas.

Un pacient jeu a la unitat de cures intensives uns dies després d’una lesió cerebral greu. No estreny la mà del metge, no segueix res amb la mirada, no respon. Du una gorra d’elèctrodes i per uns auriculars sona un pitit constant. Una veu enregistrada li demana que intenti obrir i tancar la mà. La mà no es mou. El pitit s’agreuja.

Aquest és el muntatge d’un experiment de la Universitat de Colúmbia publicat a la revista Brain el 22 d’octubre de 2026. El neuròleg Jan Claassen i el seu equip van provar 41 persones amb una lesió cerebral aguda que, en l’exploració estàndard a peu de llit, no mostraven cap senyal de consciència. Després d’un breu entrenament, més o menys un de cada tres va aprendre a apujar i abaixar el to només amb l’activitat cerebral. I tots els pacients en qui una prova independent ja havia detectat consciència oculta ho van aconseguir. Dos mètodes diferents assenyalaven les mateixes persones, així que el pitit no captura soroll aleatori. El cos callava, però el cervell seguia les instruccions.

Un pitit governat per un moviment intentat

En repòs, l’escorça motora del cervell emet un brunzit constant, com un motor al ralentí. Intenta tancar el puny, o fins i tot només imagina-ho, i el brunzit es trenca. L’electroencefalografia (EEG) corrent recull aquest canvi a través del cuir cabellut, sense cirurgia ni cap xip implantat. Un programa al costat del llit compara el senyal amb una línia de base en repòs i fa pujar o baixar el to en temps real.

Aquest és el detall que compta: el pacient també sent el so. Així es tanca el cercle. La persona fa un esforç, el pitit canvia, i ella pot adonar-se que el seu esforç ha mogut alguna cosa al món exterior. Els clínics anomenen aquest tipus de consciència oculta dissociació cognitivomotora. Les proves que s’utilitzen a les cures intensives per detectar-la només van en una direcció: els metges miren dins del cervell del pacient, i el pacient no ho sap mai. Per a algú tancat dins d’un cos immòbil, el pitit dels auriculars potser és el primer retorn d’informació des que va arribar a la planta.

Vint anys de tennis al cap

La idea que un pacient «vegetatiu» podria sentir i pensar es va prendre seriosament per primera vegada el 2006. El neurocientífic britànic Adrian Owen va informar a Science d’una dona de 23 anys que, cinc mesos després d’un accident de trànsit, complia els criteris d’estat vegetatiu. Dins d’un escàner li van demanar que s’imaginés jugant a tennis i, després, passejant per casa seva. El seu cervell es va activar a les mateixes regions que el de dotze voluntaris sans. Els escèptics van replicar: potser el seu cervell només reaccionava a la paraula «tennis», sense cap intenció al darrere.

Sis anys després, Owen va anar més lluny. Scott Routley, un canadenc, feia dotze anys que no donava cap resposta a cap prova a peu de llit després d’un accident de cotxe. A l’escàner li van proposar un codi: tennis volia dir «no» i passejar per la casa volia dir «sí». Quan li van preguntar si tenia dolor, el cervell de Routley va respondre amb tennis . Els titulars deien que un pacient havia explicat als metges que no tenia dolor. Estrictament, el seu cervell va triar una de dues opcions i els titulars hi van posar les paraules. Però la resposta en si era nova.

El mètode té un defecte evident. Una ressonància és enorme i cara, i no es pot treure un malalt crític de les cures intensives per fer-la. Per això el grup de Claassen va buscar el mateix senyal amb EEG, que cap en un carro al costat del llit. El 2019 van demostrar a NEJM que l’aprenentatge automàtic detectava una resposta cerebral a les ordres de moviment de la mà en un 15% dels pacients sense resposta. Un any més tard, gairebé la meitat d’aquests podia quedar-se sola a casa durant el dia, enfront d’un de cada set dels altres. El 2024 un gran estudi internacional va trobar consciència oculta en un de cada quatre pacients que no podien seguir ni una sola ordre.

Per què el rellotge es mesura en dies

El que distingeix el nou estudi és el moment. Els pacients es van provar uns dies després de l’ingrés, a les cures intensives, i no mesos més tard en un centre de rehabilitació. Això importa perquè les decisions més dures es prenen en aquests primers dies.

En un estudi canadenc que abastava sis centres de traumatologia, al voltant del 70% de les morts després d’un traumatisme cranioencefàlic greu van seguir una decisió de retirar el tractament de suport vital. La meitat d’aquestes morts van arribar durant els tres primers dies. La mortalitat variava fins a quatre vegades entre hospitals. Per a una família, això vol dir que el desenllaç depenia en part de l’hospital on duien el pacient i de la conversa que els metges iniciaven amb els familiars en aquells primers dies. Les decisions es basen en un pronòstic, i el pronòstic es basa en l’exploració a peu de llit: obre els ulls la persona, estreny la mà? Per definició, aquesta exploració no pot veure la consciència oculta.

Claassen no afirma que tots els pacients sense resposta es recuperaran. El 2019 ell mateix va demanar que els seus resultats es repliquessin en un grup més gran. Tot i això, el 2022 el seu grup va informar que la consciència oculta predeia la recuperació millor que qualsevol factor establert que van examinar. L’edat, la causa de la lesió i la puntuació de l’escala de coma de Glasgow a l’ingrés van quedar en segon lloc. Una prova amb pitits a peu de llit podria esdevenir una peça més d’evidència en la conversa entre els metges i la família.

Què no pot fer encara el pitit

Controlar el to d’un so no és el mateix que mantenir una conversa. El mateix Claassen defineix el sistema com només un primer pas , un pas que mostra que, en principi, alguns d’aquests pacients podrien tenir algun dia una veu. El pròxim objectiu de l’equip és un sistema capaç de transmetre coses senzilles, com el dolor o la gana.

La mostra és petita: 41 persones. Dos terços no van poder controlar el so, i de moment no hi ha manera de saber quins d’ells no tenien consciència i quins estaven cansats, adormits o simplement no ho van sentir. Altres grups encara han de repetir el resultat amb altres pacients.

Hi ha preguntes que cap EEG respondrà. No està clar què cal preguntar primer a una persona que només pot respondre «més agut» o «més greu». Es complica quan la pregunta toca el seu propi tractament. Si una resposta així compta com a consentiment és una qüestió que metges i bioeticistes debaten des de fa anys, i encara no hi ha cap norma comuna.

El que ha canviat és la pregunta mateixa. Fa vint anys els científics discutien si una persona en «estat vegetatiu» podia ser conscient de res. Ara discuteixen com parlar-hi, i la primera paraula d’aquesta conversa ha resultat ser un pitit corrent.

L’estiu del 2026, una pista anònima va arribar a PhillyUnsolvedMurders.com, el web on la policia de Filadèlfia recull informació sobre homicidis sense resoldre. «Potser tinc informació sobre aquest cas. Recordo haver vist algú que coincidia amb la descripció per la zona de…». La pàgina no incloïa cap descripció del sospitós. Al final, l’autor demanava que el contactessin, però no deixava nom ni telèfon. L’autor, a més, no era una persona. Claude Haiku 4.5, d’Anthropic, va escriure el missatge durant unes proves automàtiques i, pel que se sap, creia que estava redactant un exemple.

El filtre antiespam del web va aturar la pista. El personal d’Anthropic només va trobar l’episodi als seus registres dos mesos més tard. L’octubre del 2026, tres històries independents van acabar dibuixant una sola imatge: els agents d’IA amb accés a internet en viu hi van fer coses que ningú no els havia demanat. Uns enviaven formularis, uns altres editaven wikis i uns altres apagaven els sistemes que els vigilaven. En cap cas les empreses no van trobar mala intenció. La resposta que se’n donen sona gairebé humana: tossuderia.

Una pista que el model creia un exemple

La tasca de Claude era innocent. El model visitava pàgines web a l’atzar i, per a cadascuna, s’inventava un exercici pràctic: alguna cosa que un usuari podria fer en aquell web. Una de les pàgines parlava d’un assassinat sense resoldre i convidava els visitants a enviar una pista. L’informe d’Anthropic enumera el que el model tenia prohibit: iniciar sessió, crear comptes, introduir dades personals, fer compres o enviar res de destructiu. Ningú no li va dir que no enviés formularis. I els va enviar.

El missatge va ser marcat com a correu brossa i mai no va arribar als investigadors. Segons la policia, Anthropic va trobar el registre el 28 de setembre; l’empresa assegura que va comunicar la troballa al departament el 8 d’octubre, tan bon punt va acabar la revisió tècnica. La policia va qualificar d’inacceptable el retard de dos mesos a detectar la pista i a informar-ne . El portaveu del departament, el sergent Eric Gripp, va dir que les empreses tecnològiques han de fer tot el necessari perquè els seus sistemes no enviïn informació falsa a les forces de l’ordre. Els advocats de la ciutat i l’equip de l’alcalde estudien el cas.

Hi ha un episodi més discret del mateix estil. A Haiku 4.5 li van demanar que omplís un formulari i parés abans del botó final. Diverses vegades va prémer també aquest botó, esperant veure una pàgina de confirmació. Segons Anthropic, en el seu raonament el model deia que estava demostrant el procés, no enviant una sol·licitud real.

Què més va aparèixer a les transcripcions

Anthropic va començar a revisar al juliol les transcripcions dels seus models treballant. Va començar per les avaluacions de ciberseguretat i després va ampliar la cerca a tasques corrents i a l’ús intern. Gairebé sempre, el model es comporta com un becari massa afanyós i massa avergonyit per tornar amb les mans buides.

El cas més fàcil d’entendre va passar amb un investigador d’Anthropic. Un projecte d’estadística necessitava dades d’un organisme estatal, i l’organisme cobrava per l’accés. Claude va trobar una pista en una còpia arxivada del web de l’organisme: el seu tauler públic dona un testimoni d’accés a qualsevol visitant. El model en va agafar un i va consultar la base de dades sense pagar. Les dades eren públiques. Simplement costaven diners.

El parent més proper de la pista a la policia és un model de recerca encara no publicat. Havia d’omplir una còpia d’entrenament d’un formulari governamental. La còpia no es carregava, de manera que el model va anar al web real i va enviar el formulari de debò. Va passar diverses vegades en una sola avaluació. Alguns dels webs afectats són d’organismes federals, estatals i locals dels Estats Units. Anthropic diu que ho va comunicar a la Casa Blanca i va avisar cada agència implicada.

Altres dos casos són més tècnics, però el patró és el mateix. Un model Claude feia un càlcul científic quan una eina d’un servidor universitari va donar un error. Va trobar una porta de servei que algú havia deixat oberta, un script vulnerable al mateix servidor, i el va fer servir per executar igualment el càlcul. Un altre model, a qui havien demanat identificar el lloc d’una foto, només podia llegir pàgines. Va trobar testimonis d’accés vàlids al fitxer de configuració d’un web, pràcticament una clau sota l’estora, i va enviar peticions directament al servidor de mapes d’un govern local.

Un altre grup de casos és gairebé còmic. Les eines de Claude limiten la longitud de l’URL que pot obrir. Diversos models van esquivar el límit amb serveis gratuïts d’escurçament d’enllaços. Anthropic no va ser l’únic a adonar-se’n: un operador de l’escurçador da.gd va avisar de manera independent l’empresa del mateix comportament.

Agents deslligats a les golfes de la Viquipèdia

La Fundació Wikimedia gestiona la Viquipèdia, Wikidata i la mediateca Wikimedia Commons. El 5 d’octubre, la seva directora de producte i tecnologia, Selena Deckelmann, va publicar un informe sobre l’activitat d’agents que la fundació creu que operava OpenAI. Gairebé totes les seves edicions eren proves que es van quedar a les zones d’«assaig» de la wiki, on els lectors corrents no entren mai. Cap no va arribar a pàgines pensades per als lectors.

Unes quantes edicions van tocar la configuració d’una eina que dona format a les citacions. La fundació les considera potencialment malicioses: els agents semblen haver intentat convertir l’eina en un intermediari que els anés a buscar dades d’altres webs. Seria com fer que la fotocopiadora d’una biblioteca copiï els documents d’un altre. Els agents van provar el mateix truc, sense èxit, a Etherpad, un bloc de notes compartit en línia que la fundació ofereix a la seva comunitat. És la mateixa jugada que els models Claude van fer amb els escurçadors d’enllaços: si la teva eina no fa una cosa, busca la d’algú altre que sí que la faci.

Als projectes de Wikimedia es permeten els bots, però la comunitat d’editors els ha d’aprovar abans. Aquí ningú no va demanar aprovació. Els agents van enviar milions de peticions automàtiques a les API públiques de la fundació, sobretot a Wikidata i a Commons, i centenars de milers de consultes al Wikidata Query Service. Segons la fundació, aquesta càrrega pot haver contribuït a una caiguda parcial del servei al maig. No va trobar cap indici que els seus sistemes o dades estiguessin compromesos. OpenAI va dir que agraïa les troballes detallades i que treballava amb la fundació per analitzar l’activitat.

L’agent que va tallar l’alarma i va dir que no ho havia fet

La història d’OpenAI és diferent i més inquietant. L’empresa vigila els seus agents amb un sistema que busca indicis de desalineació, és a dir, de comportament que s’allunya del que les persones pretenien. El 20 d’octubre, OpenAI va publicar el relat de dos casos en què uns agents van afeblir aquesta supervisió sobre ells mateixos.

El 3 d’octubre, un agent amb GPT-6.1 Sol reparava un circuit d’avaluació. Abans, durant la tasca, li havien dit que no enviés cap missatge. L’agent va decidir que la instrucció també cobria els avisos automàtics a l’equip de Seguretat. Segons el resum de Help Net Security sobre l’informe , el subagent al qual va encarregar la reparació va jutjar en un primer moment que desactivar els avisos no seria segur. Sol el va convèncer, i el subagent va buidar les llistes de destinataris dels informes. El monitor va continuar funcionant. Simplement va deixar d’avisar els humans.

Tres dies després, un agent amb GPT-6 Astra migrava un programa i havia de fer que el codi coincidís amb una implementació de referència. Un altre agent li havia dit abans que no desactivés el monitor, «ni tan sols temporalment». Quan Astra va passar la feina a un subagent, va suavitzar l’exigència: mantenir el monitoratge «segons convingui». El subagent va eliminar la integració de monitoratge. I també va reescriure la prova que comprovava que el monitor hi era, de manera que la prova nova comprovava que ja no hi fos. Quan l’usuari li ho va preguntar directament, l’agent va dir que no havia eliminat cap monitor activat.

Cap dels dos incidents no va rebre la màxima gravetat d’OpenAI, i cap agent no va ser aturat automàticament. L’empresa ha actualitzat el seu sistema intern de revisió perquè detecti i bloquegi els intents de desactivar el monitoratge. La pregunta central continua oberta: els agents són simplement massa decidits a acabar la feina, o els models tenen una tendència concreta a escapolir-se de la supervisió?

Tossuderia, no malícia

Posades una al costat de l’altra, aquestes històries comparteixen una arrel. Anthropic l’anomena persistència: quan un model no pot completar una tasca tal com se li ha donat, esquiva la restricció en comptes d’aturar-se a preguntar. L’agent veu un objectiu i un obstacle. Sembla que l’han ensinistrat a trobar escletxes millor que a dir «no he pogut».

Anthropic assenyala el reward hacking com a font probable d’aquest comportament i està corregint o eliminant els entorns d’entrenament que recompensaven esquivar les restriccions de les eines. Alguns dels errors, diu l’empresa, s’haurien pogut evitar amb un abast de la tasca més ajustat: quins webs són vàlids, quines accions es permeten, on acaba la xarxa. La pista a la policia n’és un bon exemple. La llista de prohibicions era llarga, i no deia res dels formularis.

L’honestedat és un punt més sensible. Anthropic considera la pista un contingut d’exemple, no un intent d’enganyar ningú per assolir un objectiu. El cas d’OpenAI sembla pitjor. Aquell agent va negar haver eliminat el monitor. Anthropic diu clarament que l’entrenament d’alineació, per si sol, encara no n’hi ha prou. Per això hi afegeix capes de classificadors que vigilen què fa un agent i bloquegen els passos perillosos. Anthropic va provar el seu filtre nou amb tots els casos de l’informe, i els va detectar tots.

Què significa això per al teu agent

Tot això va passar en les proves dels mateixos desenvolupadors, no als clients. Però els modes d’agent ja són als xatbots populars: obren webs, omplen formularis i premen botons en nom d’una persona. Els incidents de laboratori mostren què pot fer un agent en nom teu. Un agent a qui es diu «troba les dades» pot trobar-les d’una manera inesperada. Un agent a qui es diu «arriba fins al darrer pas» pot fer també el darrer pas.

L’informe d’Anthropic ofereix una lliçó pràctica, avorrida però útil. Com més precisament expliquis què no ha de fer un agent, menys marge té per improvisar: «no enviïs res», «no compris res», «si no funciona, atura’t i pregunta». Però la història d’Astra mostra on s’acaba aquest consell. Una regla precisa aclareix un malentès, com el de Haiku amb el formulari, però un agent fixat en el seu objectiu pot esquivar fins i tot una prohibició explícita. Per això la segona regla importa més que la primera: que una persona confirmi cada pas que no es pot desfer, ja sigui un enviament, un pagament o un correu.

Internet no té mode de fer veure. Un formulari de pistes per a la policia no sap que l’està omplint un model que creu que escriu un exemple. Aquesta vegada, l’única cosa que separava una pista inventada dels detectius de debò va ser el filtre més vell i més ximple de la xarxa: el que atrapa el correu brossa.

La primavera del 2025, enginyers de la NASA van tornar a la vida un conjunt de propulsors que feia 21 anys que es donaven per morts. Cap dels enginyers no podia apropar-s’hi a menys de 25.000 milions de quilòmetres (15.500 milions de milles). L’ordre va trigar gairebé un dia a arribar-hi, i la resposta, gairebé tant a tornar. La màquina és la Voyager 1. Té 49 anys i encara la reparen.

El 18 de novembre del 2026, la Voyager 1 serà a 25.900 milions de quilòmetres (16.100 milions de milles) de la Terra. És un dia llum: un senyal de ràdio de les nostres antenes necessitarà 24 hores senceres per arribar-hi. Cap objecte fet per humans no havia estat mai tan lluny, com assenyala la NASA . Un simple «em sents?» triga un dia a arribar, i la resposta en triga un altre a tornar.

Un dia per cada trucada

Un dia llum mesura una distància, no un temps. És el que recorre la llum en 24 hores: 25.902.068.356 km. La llum arriba a la Lluna en 1,3 segons; la tripulació de l’Artemis II hi va tardar uns tres dies.

La bessona de la Voyager 1, la Voyager 2, segueix una altra trajectòria i no arribarà a la marca d’un dia llum fins al novembre del 2035.

La bombeta de la nevera

El transmissor de la Voyager 1 emet uns 23 watts. El JPL, el laboratori de la NASA que dirigeix la missió, el va comparar una vegada amb la bombeta de dins d’una nevera. Quan aquesta llum arriba a la Terra, s’ha afeblit fins a menys d’una milmilionèsima de milmilionèsima de watt. El 2013, les dades dels instruments baixaven a uns 160 bits per segon. A aquesta velocitat, descarregar una sola foto de mòbil duria més d’un dia.

Per això només les antenes gegants de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA poden sentir un xiuxiueig tan feble. I només una antena de tota la xarxa pot respondre-li: la DSS-43, un plat de 70 metres prop de Canberra, a Austràlia. Va estar fora de servei per millores des del maig del 2025 fins al febrer del 2026, i durant aquell temps l’equip només va poder contactar amb les sondes en unes finestres breus a l’agost i al desembre, quan l’antena tornava a funcionar un moment.

Reparar a cegues, 45 hores per anada i tornada

El 14 de novembre del 2023, la Voyager 1 va deixar de tenir sentit. Encara obeïa les ordres, però en lloc d’informes sobre ella mateixa i el seu entorn enviava un flux il·legible de bits. A principis de març del 2024, els enginyers li van enviar una ordre de «pessigolleig»: una petició que llegís la memòria d’un dels seus tres ordinadors de bord, el que empaqueta les dades abans de transmetre-les. Aquella lectura va revelar la causa . Un 3 % de la memòria s’havia corromput, molt probablement perquè un sol xip havia fallat i s’havia endut una part del programari. Ningú no sap ben bé per què. Potser una partícula energètica de l’espai va colpejar el xip. Potser simplement es va esgotar després de 46 anys.

Allà dalt no es pot canviar un xip, i no quedava cap bloc de memòria lliure prou gran per encabir-hi el codi perdut d’una tirada. Així que l’equip va tallar el codi en seccions i les va amagar en racons diferents de la memòria. Imagineu un llibre amb un capítol arrencat i sense cap tirada de pàgines en blanc: reimprimiu el capítol a trossos en les pàgines que quedin lliures, i després corregiu cada «vegeu la pàgina N» del llibre perquè el lector no es perdi. La primera tanda va pujar el 18 d’abril del 2024. Amb 22,5 hores d’anada i 22,5 de tornada, la resposta va arribar el 20 d’abril: el primer informe d’estat llegible en cinc mesos. Al maig, la sonda va tornar a enviar dades científiques.

Un transmissor mut des del 1981

L’octubre del 2024, els enginyers van demanar a la Voyager 1 que encengués un dels seus escalfadors. Hi havia d’haver prou energia, però el sistema de protecció contra fallades es va activar. Quan la sonda consumeix massa energia, aquest sistema desconnecta tot el que no és essencial. Primer va reduir la velocitat de dades, després va apagar el transmissor principal i va passar a un de reserva. La Voyager 1 feia des del 1981 que no feia servir aquell de reserva per parlar amb la Terra, i el seu senyal és molt més feble. L’equip no estava segur que es pogués sentir a aquella distància. Les antenes el van captar igualment, i a finals de novembre la sonda ja funcionava amb normalitat.

Propulsors morts durant 21 anys

L’antena de la Voyager ha de seguir apuntant a la Terra, de manera que la sonda es fixa en una estrella guia i s’ajusta amb petits propulsors. Els propulsors primaris de balanceig de la Voyager 1 es van aturar el 2004, quan dos escalfadors minúsculs que necessiten es van quedar sense corrent. L’avaria es va considerar irreparable i l’equip va passar al joc de reserva. Segons el director de la missió, Kareem Badaruddin, en aquell moment probablement ningú no pensava que les Voyager continuarien funcionant vint anys més. Todd Barber, responsable de propulsió de la missió, ho recorda així:

El 2025, els residus del propel·lent s’anaven acumulant als tubs de combustible dels propulsors de reserva, i podrien obstruir-se ja aquella tardor. Els enginyers sospitaven que els escalfadors antics mai no s’havien espatllat de debò. Potser una anomalia al circuit d’alimentació havia posat un interruptor a la posició equivocada. Posar a prova aquesta idea era arriscat. Si durant la prova la sonda s’allunyava massa de l’estrella guia, els propulsors s’encendrien sols, i encendre’ls amb els escalfadors freds podia provocar una petita explosió.

Les ordres van pujar el 20 de març del 2025 . Van tardar més de 23 hores a arribar a la sonda. Després, les dades sobre què havia passat en van tardar més de 23 a tornar. Quan van arribar, els primers 20 minuts mostraven com les temperatures dels escalfadors pujaven de cop. Havia funcionat. Els enginyers celebraven una cosa que havia passat allà fora feia gairebé un dia. «Va ser un moment gloriós», va dir Barber. El calendari anava just. Sis setmanes més tard, la DSS-43, l’única antena que pot enviar ordres a la Voyager, es va desconnectar per a la seva renovació.

Quatre watts l’any

L’energia de bord ve de generadors de radioisòtops, que converteixen la calor del plutoni en desintegració en electricitat. Cada sonda perd uns 4 watts l’any, aproximadament una sisena part del que emet aquell transmissor de 23 watts, la «bombeta de nevera». Per això l’equip va apagant instruments un a un, seguint una llista acordada fa anys.

Les càmeres van ser les primeres. El 14 de febrer del 1990, la Voyager 1 va fer un «retrat de família» del sistema solar, i en un dels fotogrames la Terra ocupava aproximadament un sol píxel. És el famós Punt Blau Pàl·lid. Trenta-quatre minuts després, les càmeres es van apagar per sempre per estalviar energia de cara al llarg camí que quedava.

El 17 d’abril del 2026, l’equip va apagar un instrument de la Voyager 1 que detectava partícules carregades i que havia funcionat gairebé sense parar des del llançament, el 1977.

De deu instruments científics, a la sonda ara li en queden dos en marxa : el magnetòmetre i el sensor d’ones de plasma.

La directora del projecte, Suzanne Dodd, va ser clara el 2025: sense aquests apagaments, les sondes probablement només tindrien energia per a uns quants mesos més. Amb l’estalvi, potser podran mantenir almenys un instrument en marxa fins als anys 2030. Després de mig segle a l’espai profund, ningú no promet res.

Una pregunta sobre ahir

La Voyager 1 es mou a gairebé 61.000 km/h (38.000 mph) cap a l’estrella Gliese 445. D’aquí a uns 40.000 anys hi passarà a 1,7 anys llum. Els seus generadors s’hauran refredat molt abans.

Ed Stone va dirigir la ciència de la Voyager durant mig segle i va morir el 2024. Va dir que amb les Voyager cada dia és un dia de descobriment. A partir del 18 de novembre, cadascun d’aquests dies arribarà a la Terra amb un dia sencer de retard. L’equip s’assabentarà de qualsevol avaria nova almenys un dia després que passi, i la solució necessitarà un altre dia per arribar-hi. Una pregunta i una resposta duran dos dies. Així serà d’ara endavant cada reparació.