// Contingut
Durant un any i un dia, un ronyó de porc va romandre a −150 °C. Segons les imatges i les lectures de temperatura dels autors, a dins no va créixer gel: el teixit es va solidificar com el vidre. Després el van escalfar en uns sis minuts, des de dins. Abans li havien injectat als vasos sanguinis partícules d’òxid de ferro, o sigui, rovell, i després van activar un camp magnètic: un microones que escalfa rovell en lloc d’aigua. En una màquina de perfusió, el ronyó emmagatzemat durant un any va produir orina. Altres tres ronyons vitrificats van ser trasplantats a porcs i es van posar rosats a l’instant. Un equip de la Universitat de Minnesota descriu l’experiment en un preprint a bioRxiv del 14 d’octubre del 2026.
Però, tot i que aquests ronyons fan orina, en les primeres hores depuren els residus de la sang gairebé 50 vegades pitjor que els frescos. La principal sospitosa és la substància anticongelant en què s’amara el ronyó abans del refredament. Tot i això, és un pas endavant: un ronyó de porc pesa uns 100 grams i s’assembla en mida a un d’humà, mentre que fins ara els únics ronyons trasplantats després de la nanoescalfor eren de rata, d’un gram aproximadament.
Trenta-sis hores sobre gel
Avui, un òrgan de donant viatja en una nevera plena de gel, i el rellotge corre. El cor i els pulmons aguanten de sis a vuit hores, el fetge unes 12, el ronyó fins a 36. Són les xifres que va citar STAT el 2023, quan també va recordar que als Estats Units unes 100.000 persones eren en llista d’espera i que n’hi morien 17 cada dia.
Aquestes hores converteixen cada trasplantament en una cursa. Sovint l’òrgan va a parar a qui viu més a prop, no a qui millor s’hi adapta. Tampoc hi ha temps de preparar el sistema immunitari del receptor, i gairebé tothom qui rep un ronyó de donant pren fàrmacs antirebuig tota la vida. Aquests fàrmacs augmenten el risc d’infecció i de càncer.
Ara imagineu-vos un magatzem en lloc d’una cursa. Un ronyó espera mesos en dipòsit mentre els metges busquen amb calma el receptor més compatible i el preparen. Kevin Myer, que dirigeix LifeGift, l’organització de procuració d’òrgans de Texas, va dir a MIT Technology Review que conservar òrgans durant un any transformaria el trasplantament. S’imagina bancs de tota mena d’òrgans, no només de ronyons, on l’òrgan adequat estaria disponible a demanda quan un pacient no pot esperar, per exemple després d’algunes sobredosis o ferides de bala.
El gel talla, la calor esquerda
El gel és l’enemic. La congelació corrent mata un òrgan. L’aigua de les cèl·lules es converteix en cristalls que esquincen el teixit. Per això, en lloc de congelar els òrgans, els investigadors intenten convertir-los en vidre.
Per evitar que es formi gel, el teixit s’amara de crioprotectors. Funcionen com una mena d’anticongelant, i són tòxics. Un dels ingredients principals, l’etilenglicol, és el mateix producte que els conductors aboquen al radiador del cotxe. Com més forta és la solució, millor bloqueja el gel i més malmet les cèl·lules.
Refredar és només la meitat de la feina. Reescalfar és més difícil. Si l’escalfes des de fora, com un pollastre congelat que es descongela a la pica, les capes exteriors s’escalfen abans que el nucli. Llavors pot créixer gel al centre, que s’escalfa lentament, i la diferència de temperatura pot esquerdar el vidre. És la mateixa raó per la qual un glaçó es parteix quan el deixes caure en una beguda calenta.
L’equip d’Erik Finger i John Bischof ho resol amb la nanoescalfor. Es fa passar per les artèries del ronyó una solució de nanopartícules d’òxid de ferro i després s’activa un camp magnètic altern. Les partícules s’escalfen, de manera que la calor apareix a tot l’òrgan alhora en lloc d’anar penetrant des de la superfície. Cap part del ronyó es queda enrere.
Un conill, cinc rates i un porc
Aquesta història té un antecedent. El 2009, el criobiòleg Gregory Fahy va descriure un conill que va recuperar el seu propi ronyó després que l’òrgan fos refredat fins a uns −130 °C. L’altre ronyó li havien extirpat, i l’animal va viure amb el vitrificat 48 dies, fins que el van sacrificar per examinar-lo. Va ser l’únic conill que va sobreviure d’uns quants, i els mateixos autors van qualificar el resultat d’anecdòtic.
El pas següent el va fer Minnesota el 2023. Ronyons de rata d’un gram van passar fins a 100 dies a −150 °C. Després de la nanoescalfor, van ser trasplantats. Les cinc rates van sobreviure, i en un mes els ronyons funcionaven del tot. El mateix Fahy va dir aleshores a STAT que els ronyons havien quedat molt danyats: «Eren ronyons en plena forma, perfectament sans, i per poc no se’n surten».
Passar d’un gram a cent va costar tres anys. El fred es mou més lentament per un ronyó gran, i l’antiga solució no el podia protegir del gel a temps. L’equip va haver de dissenyar una mescla nova i un calendari de refredament nou.
Què hi ha a la solució i com funciona el refredament
La solució es diu PEZ42 i té una concentració del 60 %. Conté un 22,3 % de dimetilsulfòxid, un 20,8 % d’etilenglicol, un 12,9 % de propilenglicol i dos bloquejadors sintètics del gel. El ronyó s’hi carrega a −15 °C, i després s’hi fa passar una solució de nanopartícules durant 7 a 7,5 minuts.
El nucli del ronyó es va refredar a un ritme mitjà de 3,15 °C per minut. A uns −114 °C es va mantenir estable durant 100 minuts per alleujar la tensió del vidre, i després es va refredar mig grau per minut fins a −150 °C. El reescalfament va anar en dues etapes, d’uns 23 i 32 °C per minut, i va durar de 340 a 350 segons. Això és 14 vegades més ràpid que el llindar per sota del qual comença a créixer gel durant l’escalfament en una solució lleugerament diluïda.
Què van mostrar 32 ronyons
Finger, cirurgià de trasplantaments i un dels líders del treball, va dir a MIT Technology Review que fa deu anys no tenia gaires esperances. Després de l’últim trasplantament va sortir de la sala i va dir: «Això és molt gran». Dels ronyons reescalfats ho diu així de senzill: «Es posen rosats a l’acte».
A l’experiment es van fer servir 32 ronyons en quatre grups: frescos, un dia sobre gel, només amarats de crioprotector i vitrificats. Vuit es van vitrificar. La majoria van passar d’un a set dies al fred, i un en va passar 366. El ronyó emmagatzemat un any no va ser trasplantat. Es va provar en una màquina de perfusió, que bombeja líquid càlid i oxigenat per l’òrgan. Va produir orina, tot i que menys que els altres.
Tres ronyons vitrificats van ser trasplantats a porcs i observats durant dues hores. La sang hi circulava de manera uniforme i l’orina va aparèixer de seguida. Fins i tot en van fer més que els ronyons conservats un dia sobre gel, tot i que menys de la meitat que els frescos (de mitjana 181 ml per 100 grams de teixit, davant de 73 i 411).
Però l’orina no és la prova de debò. Un ronyó que funciona ha de depurar la sang, i això es mesura amb l’aclariment de creatinina: quanta sang neteja el ronyó d’aquest residu per minut. Aquí els ronyons vitrificats ho van fer gairebé 50 vegades pitjor que els frescos i tres vegades pitjor que els de gel (1,0 davant de 47,8 i 3,6). Un ronyó de gel també funciona amb prou feines en les primeres hores, així que aquesta és la comparació justa. Tot i això, la distància és gran.
Al microscopi, els ronyons vitrificats mostraven danys als túbuls. Són els minúsculs tubs on el ronyó retorna a la sang l’aigua i les substàncies útils. Després del trasplantament, també es van malmetre les parets dels vasos sanguinis. La principal sospitosa dels investigadors és la solució tòxica: els ronyons que només hi van ser amarats, sense arribar a congelar-se, presenten gairebé tants danys. Això no es pot demostrar del tot, perquè aquests ronyons mai no van ser trasplantats a porcs.
Mig avenç
Els col·legues interpreten el resultat de manera diferent. El criobiòleg Peter Kilbride, cofundador de l’empresa Kyros Kairos, el va qualificar d’avenç que resol la meitat del problema. A jutjar per les xifres anteriors, l’emmagatzematge i el reescalfament sense gel estan resolts, però la feina principal del ronyó, depurar la sang, no. El professor de Harvard Mehmet Toner està més a prop del treball. És director adjunt d’ATP-Bio, el centre a través del qual la National Science Foundation dels Estats Units el finança. Ell va dir a Gizmodo que ara el temps biològic d’un òrgan complex es pot posar en pausa amb seguretat.
Què encara no ha demostrat l’experiment
Els mateixos autors han enumerat els límits. És un preprint. Encara no hi ha revisió per parells. Hi va haver tres trasplantaments per grup i l’observació va durar dues hores, de manera que ningú no sap si un porc hauria pogut viure amb un ronyó així durant una setmana o un mes. Un any d’emmagatzematge es va provar en un sol ronyó. Els termòmetres no cobrien tot l’òrgan, de manera que no es poden descartar minúsculs cristalls de gel. Amb tres porcs, ni tan sols es pot demostrar que un ronyó vitrificat no sigui pitjor que un de gel.
A continuació, l’equip vol trasplantar ronyons vitrificats a porcs a llarg termini i seguir-los durant setmanes. També busca crioprotectors menys tòxics. Després vindran els ronyons humans que van ser rebutjats per al trasplantament. Finger espera que part del dany es curi per si sol o es pugui tractar en una màquina de perfusió. També creu que els ronyons humans potser toleren el procés millor que els de porc.
El jutge més sever, una vegada més, és Fahy, l’home el conill del qual va viure 48 dies amb un ronyó vitrificat el 2009. Diu que el flux sanguini restablert és molt important, però que el dany el preocupa. El seu veredicte: «Amb aquests experiments no podem saber si aquests ronyons haurien pogut mantenir la vida o no».
