// Contingut
Un pacient jeu a la unitat de cures intensives uns dies després d’una lesió cerebral greu. No estreny la mà del metge, no segueix res amb la mirada, no respon. Du una gorra d’elèctrodes i per uns auriculars sona un pitit constant. Una veu enregistrada li demana que intenti obrir i tancar la mà. La mà no es mou. El pitit s’agreuja.
Aquest és el muntatge d’un experiment de la Universitat de Colúmbia publicat a la revista Brain el 22 d’octubre de 2026. El neuròleg Jan Claassen i el seu equip van provar 41 persones amb una lesió cerebral aguda que, en l’exploració estàndard a peu de llit, no mostraven cap senyal de consciència. Després d’un breu entrenament, més o menys un de cada tres va aprendre a apujar i abaixar el to només amb l’activitat cerebral. I tots els pacients en qui una prova independent ja havia detectat consciència oculta ho van aconseguir. Dos mètodes diferents assenyalaven les mateixes persones, així que el pitit no captura soroll aleatori. El cos callava, però el cervell seguia les instruccions.
// En xifres
Un pitit governat per un moviment intentat
En repòs, l’escorça motora del cervell emet un brunzit constant, com un motor al ralentí. Intenta tancar el puny, o fins i tot només imagina-ho, i el brunzit es trenca. L’electroencefalografia (EEG) corrent recull aquest canvi a través del cuir cabellut, sense cirurgia ni cap xip implantat. Un programa al costat del llit compara el senyal amb una línia de base en repòs i fa pujar o baixar el to en temps real.
Aquest és el detall que compta: el pacient també sent el so. Així es tanca el cercle. La persona fa un esforç, el pitit canvia, i ella pot adonar-se que el seu esforç ha mogut alguna cosa al món exterior. Els clínics anomenen aquest tipus de consciència oculta dissociació cognitivomotora. Les proves que s’utilitzen a les cures intensives per detectar-la només van en una direcció: els metges miren dins del cervell del pacient, i el pacient no ho sap mai. Per a algú tancat dins d’un cos immòbil, el pitit dels auriculars potser és el primer retorn d’informació des que va arribar a la planta.
Vint anys de tennis al cap
La idea que un pacient «vegetatiu» podria sentir i pensar es va prendre seriosament per primera vegada el 2006. El neurocientífic britànic Adrian Owen va informar a Science d’una dona de 23 anys que, cinc mesos després d’un accident de trànsit, complia els criteris d’estat vegetatiu. Dins d’un escàner li van demanar que s’imaginés jugant a tennis i, després, passejant per casa seva. El seu cervell es va activar a les mateixes regions que el de dotze voluntaris sans. Els escèptics van replicar: potser el seu cervell només reaccionava a la paraula «tennis», sense cap intenció al darrere.
Sis anys després, Owen va anar més lluny. Scott Routley, un canadenc, feia dotze anys que no donava cap resposta a cap prova a peu de llit després d’un accident de cotxe. A l’escàner li van proposar un codi: tennis volia dir «no» i passejar per la casa volia dir «sí». Quan li van preguntar si tenia dolor, el cervell de Routley va respondre amb tennis . Els titulars deien que un pacient havia explicat als metges que no tenia dolor. Estrictament, el seu cervell va triar una de dues opcions i els titulars hi van posar les paraules. Però la resposta en si era nova.
El mètode té un defecte evident. Una ressonància és enorme i cara, i no es pot treure un malalt crític de les cures intensives per fer-la. Per això el grup de Claassen va buscar el mateix senyal amb EEG, que cap en un carro al costat del llit. El 2019 van demostrar a NEJM que l’aprenentatge automàtic detectava una resposta cerebral a les ordres de moviment de la mà en un 15% dels pacients sense resposta. Un any més tard, gairebé la meitat d’aquests podia quedar-se sola a casa durant el dia, enfront d’un de cada set dels altres. El 2024 un gran estudi internacional va trobar consciència oculta en un de cada quatre pacients que no podien seguir ni una sola ordre.
Per què el rellotge es mesura en dies
El que distingeix el nou estudi és el moment. Els pacients es van provar uns dies després de l’ingrés, a les cures intensives, i no mesos més tard en un centre de rehabilitació. Això importa perquè les decisions més dures es prenen en aquests primers dies.
En un estudi canadenc que abastava sis centres de traumatologia, al voltant del 70% de les morts després d’un traumatisme cranioencefàlic greu van seguir una decisió de retirar el tractament de suport vital. La meitat d’aquestes morts van arribar durant els tres primers dies. La mortalitat variava fins a quatre vegades entre hospitals. Per a una família, això vol dir que el desenllaç depenia en part de l’hospital on duien el pacient i de la conversa que els metges iniciaven amb els familiars en aquells primers dies. Les decisions es basen en un pronòstic, i el pronòstic es basa en l’exploració a peu de llit: obre els ulls la persona, estreny la mà? Per definició, aquesta exploració no pot veure la consciència oculta.
Les decisions es basen en un pronòstic, i el pronòstic es basa en l’exploració a peu de llit. Per definició, aquesta exploració no pot veure la consciència oculta.
Claassen no afirma que tots els pacients sense resposta es recuperaran. El 2019 ell mateix va demanar que els seus resultats es repliquessin en un grup més gran. Tot i això, el 2022 el seu grup va informar que la consciència oculta predeia la recuperació millor que qualsevol factor establert que van examinar. L’edat, la causa de la lesió i la puntuació de l’escala de coma de Glasgow a l’ingrés van quedar en segon lloc. Una prova amb pitits a peu de llit podria esdevenir una peça més d’evidència en la conversa entre els metges i la família.
Què no pot fer encara el pitit
Controlar el to d’un so no és el mateix que mantenir una conversa. El mateix Claassen defineix el sistema com només un primer pas , un pas que mostra que, en principi, alguns d’aquests pacients podrien tenir algun dia una veu. El pròxim objectiu de l’equip és un sistema capaç de transmetre coses senzilles, com el dolor o la gana.
La mostra és petita: 41 persones. Dos terços no van poder controlar el so, i de moment no hi ha manera de saber quins d’ells no tenien consciència i quins estaven cansats, adormits o simplement no ho van sentir. Altres grups encara han de repetir el resultat amb altres pacients.
Hi ha preguntes que cap EEG respondrà. No està clar què cal preguntar primer a una persona que només pot respondre «més agut» o «més greu». Es complica quan la pregunta toca el seu propi tractament. Si una resposta així compta com a consentiment és una qüestió que metges i bioeticistes debaten des de fa anys, i encara no hi ha cap norma comuna.
El que ha canviat és la pregunta mateixa. Fa vint anys els científics discutien si una persona en «estat vegetatiu» podia ser conscient de res. Ara discuteixen com parlar-hi, i la primera paraula d’aquesta conversa ha resultat ser un pitit corrent.
