// Contingut
Una hora, anestèsia local i una petita butxaca sota la pell de l’avantbraç. Això és, més o menys, el que van necessitar uns cirurgians de Melbourne per donar als primers pacients un sensor que governa una mà biònica. Ningú no va obrir cap crani ni es va acostar al cervell. El sensor se situa sobre els músculs del membre residual i n’escolta la xerrameca elèctrica: la persona intenta estrènyer uns dits que ja no té, i la pròtesi estreny els seus.
L’empresa nord-americana Phantom Neuro va anunciar el 20 d’octubre del 2026 que el seu dispositiu Phantom X s’havia implantat per primera vegada en persones. És un assaig de viabilitat inicial, i la qüestió principal és la seguretat. La promesa de l’empresa és concreta. Algunes pròtesis amb elèctrodes sobre la pell s’han de recalibrar cada dia, mentre que la calibració del Phantom X, segons el director general Connor Glass, podria aguantar mesos. De moment és només la paraula de l’empresa sobre dos pacients. I el debat aquí no va tant de la intensitat del senyal com de la suor.
// L'assaig CYBORG
Una butxaca, no una craniotomia
El primer pacient va ser Michael Easy, un fuster de 32 anys de la ciutat de Hastings, prop de Melbourne. Un fuster necessita les mans cada dia, de manera que una pròtesi capriciosa no és poca cosa per a ell. «Aquest implant ho ha fet tot més fàcil, més fluid i més ràpid», diu Easy. És la impressió d’un sol pacient, no un resultat mesurat. Però mostra el que la gent vol d’aquest aparell: una pròtesi que deixi de fer-ne de les seves.
Els procediments es van fer a Cabrini Health , a càrrec del cirurgià plàstic Michael Lo. Glass descriu l’operació com la creació d’una butxaca sota la pell i la compara amb una intervenció cosmètica rutinària, no amb una cirurgia cerebral. Després de l’implant, el braç té unes dues setmanes per cicatritzar, i només llavors es col·loca la pròtesi. Els reguladors van aprovar l’estudi a l’abril del 2026, i segons IEEE Spectrum el primer procediment va tenir lloc uns cinc mesos abans de l’anunci.
Per què la suor és l’enemiga d’un braç biònic
Un braç biònic estàndard és més senzill del que sembla. Dins de l’encaix que es posa al membre residual, uns elèctrodes pressionen la pell. Quan qui el porta tensa els músculs que li queden a l’avantbraç, aquests músculs emeten uns pulsos elèctrics molt febles, i l’electrònica els converteix en ordres per a la mà.
El punt feble és la pell. Dit de manera simple, un elèctrode de superfície és com un estetoscopi pressionat contra el pit d’algú per sobre d’un jersei: se sent el cor, però cada moviment de la roba hi afegeix un cruixit. Els elèctrodes es desplacen quan el braç es mou, l’encaix queda diferent a final de dia i la suor canvia la resistència elèctrica entre la pell i el sensor. El senyal es desvia i la mà comença a confondre gestos. Alguns sistemes d’elèctrodes de superfície, diuen els desenvolupadors, s’han de recalibrar cada dia.
No és una nota a peu de pàgina. En una revisió del 2007 que abastava vint-i-cinc anys d’estudis, els investigadors canadencs Elaine Biddiss i Tom Chau van estimar que de mitjana el 23% dels adults abandonaven els braços protètics elèctrics, i encara més deixaven els mecànics accionats per cable. Imagineu un aparell car que gairebé un propietari de cada quatre acaba guardant en un armari. Les raons varien, del pes i la calor dins de l’encaix a una mà que pot fer massa poc i no et deixa sentir res.
Què hi ha sota la pell
El Phantom X és una tira flexible de silicona mèdica d’uns 2 per 10 centímetres. S’enrotlla a l’avantbraç sota la pell, per sobre dels músculs. La tira porta dues files d’elèctrodes i un petit mòdul electrònic que processa el senyal i l’envia sense fil a la pròtesi. No hi ha bateria a dins: l’implant rep energia a través de la pell d’una bobina externa, explica Electronics For You . Els implants coclears s’alimenten de la mateixa manera.
La resta ho fa l’aprenentatge automàtic. El programari aprèn quin patró de pulsos musculars correspon a quin gest. La pròtesi pot fer llavors el mateix moviment a poc a poc o de pressa: agafar amb delicadesa un got, per exemple, o tancar el puny d’un cop. Com que els elèctrodes ja no llisquen sobre la pell suada, la calibració hauria de durar més. Si això es confirma en més persones, el ritual matinal de reajustar el braç podria desaparèixer.
Als Estats Units, el sistema va rebre la designació de dispositiu innovador de la FDA ja a la primavera del 2025. Sona grandiós, però l’estatus significa una cosa modesta: agilitza les converses de l’empresa amb el regulador i no diu res sobre si el dispositiu funciona. Això ho han de decidir els assaigs, i el de Melbourne és només el primer.
Veïns amb la mateixa idea
Portar els sensors de la pell cap a dins del cos no és una idea nova, i Phantom Neuro té predecessors. Mostren què costa en cirurgia cada pas cap endins.
El 2020, investigadors suecs i austríacs van descriure a NEJM braços protètics ancorats directament a l’os del braç. Els seus elèctrodes es connecten a nervis i músculs, i l’enllaç funciona en tots dos sentits: el braç rep ordres i retorna sensacions a qui el porta. Quatre pacients van ser seguits durant tres a set anys i van fer servir la pròtesi a la vida quotidiana, a la feina i a casa. Funciona de manera fiable, però exigeix una cirurgia seriosa d’os i nervis.
Uns investigadors de Pisa van prendre un altre camí i el 2024 van presentar el seu primer pacient . A Daniel, de 34 anys, li van implantar sis imants minúsculs en tres músculs de l’avantbraç. No es llegeix cap senyal elèctric. Un múscul es contrau, el seu imant es desplaça i uns sensors de camp magnètic en un encaix de fibra de carboni segueixen on ha anat. Daniel va fer servir la mà durant sis setmanes, i els resultats van aparèixer a Science Robotics.
En aquesta escala, el Phantom X ocupa l’esglaó més baix d’esforç quirúrgic: sota la pell, però no dins d’un múscul, un nervi o un os. L’empresa aposta que aquesta profunditat és suficient per a un control fiable, mentre que l’operació encara dura aproximadament una hora. Un sensor així no retorna cap sensació: només escolta.
Què encara no pot fer el Phantom X
El sistema té límits clars, i la cobertura els exposa amb franquesa. De moment l’implant no pot combinar moviments: girar el canell mentre es tanquen els dits no és possible, i les accions complexes s’han de construir pas a pas. El proper objectiu de l’empresa és el control proporcional simultani, que és com funciona una mà viva, amb diverses articulacions movent-se alhora i amb força diferent.
Hi ha una reserva més gran. Tot el que se sap dels resultats ve de l’empresa i dels periodistes que hi han parlat. L’assaig és obert i d’un sol braç : tots els participants reben l’implant i ho saben. No hi ha dades revisades per parells, i el Phantom X continua sent un dispositiu en investigació que no està aprovat per a la venda. Fins i tot IEEE Spectrum assenyala que el que funciona per a un o dos pacients pot no funcionar per a tothom.
Així doncs, l’experiment de Melbourne posa a prova una hipòtesi modesta: per fer obeir una pròtesi potser no cal arribar al cervell. Els assaigs donaran la resposta. Si la hipòtesi es confirma, l’obstacle principal dels braços biònics mai no va ser un senyal feble, sinó uns quants mil·límetres de pell suada.
