Menja aquest bolet i per la taula passegen persones diminutes. Cap droga coneguda a dins

Als restaurants de la província xinesa de Yunnan hi ha un temporitzador de cuina reservat per a un bolet concret. La paella va al foc quinze minuts, i es demana als comensals que no toquin el plat fins que soni l’alarma. El motiu de tanta severitat és estrany: un bolet mal cuit fa veure persones diminutes de mitja jornada a un dia després. Desenes o centenars de figures, d’uns pocs centímetres a trenta centímetres d’alçada, passegen per la taula, cauen per la vora i caminen entre els plats en lloc de travessar-los.

La gent del lloc l’anomena jian shou qing, «es posa blau a la mà», perquè la carn canvia de color allà on es trenca. El seu nom científic és Lanmaoa asiatica, i fa gairebé un segle que és un enigma. El juny del 2026, micòlegs de la Universitat d’Utah van demostrar que històries semblants de la Xina i de les Filipines porten a la mateixa espècie. Als anys seixanta, fins i tot Albert Hofmann, el químic que va descobrir el LSD, va analitzar bolets similars de Nova Guinea i no hi va trobar res. Ara els investigadors han vist que el jian shou qing no conté ni psilocibina ni els gens necessaris per fabricar-la.

Persones menudes que respecten les regles

Els metges anomenen aquestes visions al·lucinacions lil·liputenques, pels diminuts habitants de Lil·liput de Els viatges de Gulliver. Normalment són un símptoma rar de malaltia. Amb el jian shou qing són la norma. Segons els registres hospitalaris de Yunnan que cita el doctorand Colin Domnauer, al voltant del 96 % dels pacients que van buscar ajuda mèdica després d’un àpat així van veure gent menuda. Les visions, explica Domnauer en una entrevista, duren diversos dies, de vegades setmanes.

Persones que no s’han conegut mai descriuen els mateixos detalls. Al voltant del 90 % parlen de figures que s’assemblen a elfs, pallassos o fades amb roba de colors vius, d’entre 3 i 30 centímetres d’alçada. Domnauer reexplica al bloc del museu la història d’un professor de Yunnan. Va alçar un mantell de taula i hi va veure, a sota, centenars de persones menudes que marxaven com soldats. Quan va alçar més el mantell, els caps els van saltar i es van quedar enganxats a la cara de sota mentre els cossos continuaven marxant al lloc. El professor fins i tot les va mesurar: uns dos centímetres. En un altre relat, algú que menjava sopa va veure les figures saltar de la cullera al bol i nedar-hi. Quan va prendre una altra cullerada, encara les veia dins la boca.

El més estrany és que les visions obeeixen la física. «No travessen parets ni res d’això», diu Domnauer. Els lil·liputencs dels pacients es comporten igual: el psiquiatre neerlandès Jan Dirk Blom, que va estudiar centenars de casos descrits, va comptar que en el 97 % d’ells les figures «vivien» en l’entorn real, a terra, sobre una taula o una manta.

Noranta anys de «bogeria dels bolets»

Un bolet semblant ja apareix en un text taoista del segle III: si te’l menges cru, adverteix, «veuràs una persona menuda». Els científics occidentals només van sentir parlar de la gent menuda el 1934, a les terres altes de Papua Nova Guinea. La població local menjava un bolet silvestre anomenat nonda, i alguns van desenvolupar el que els forasters van batejar com a «bogeria dels bolets». Un ancià va explicar que havia vist persones diminutes amb bolets al voltant de la cara.

Als anys cinquanta i seixanta, antropòlegs i micòlegs es van posar a resoldre el misteri. Van reduir els sospitosos a uns quants boletus, parents del cep. Les mostres van anar a parar a Albert Hofmann, que havia aïllat la psilocibina i descobert el LSD. Si algú podia trobar un compost psicoactiu en un bolet, era ell. Hofmann no va trobar res.

Després d’això, el tema va caure en l’oblit. Els investigadors van concloure que la «bogeria dels bolets» era més un fenomen social que no pas químic: la gent esperava visions perquè era el costum, i per això en tenia. L’explicació semblava raonable fins als anys noranta, quan van arribar històries semblants de Yunnan, a milers de quilòmetres de Nova Guinea. El 2008, el micòleg nord-americà David Arora va dedicar un article a Economic Botany a la «gent menuda» de Yunnan. Però continuava sense quedar clar quin bolet en tenia la culpa: Lanmaoa asiatica només es va descriure el 2015, a partir d’exemplars del mercat.

Una sola espècie, a dos mil quilòmetres de distància

Domnauer va sentir parlar del bolet per primer cop en una classe del micòleg Tom Bruns, i en va fer el tema de la tesi al laboratori de Bryn Dentinger, al Museu d’Història Natural d’Utah. El 2024 va saber que una comunitat de les muntanyes de la Cordillera, al nord de les Filipines, menja un bolet silvestre anomenat sedesdem. Segons els habitants, també aquest porta gent menuda, que allà fins i tot té nom propi: ansisit.

Domnauer hi va viatjar amb guies locals i va recollir exemplars. Com explica ell mateix, ningú no havia estudiat científicament els fongs de la regió. L’anàlisi d’ADN va mostrar que el sedesdem i el jian shou qing de Yunnan són una sola espècie, Lanmaoa asiatica. Més de dos mil quilòmetres de mar i muntanyes separen els dos llocs, i es creia que el bolet només creixia a la Xina.

Dues comunitats que no saben res l’una de l’altra, i que mengen el bolet de maneres diferents, descriuen el mateix. «Això indica que aquests efectes psicològics estranys no són manifestacions culturals ni coincidències», va dir Domnauer al comunicat de premsa de la universitat.

De les 17 espècies de Lanmaoa que l’equip va comptar, només L. asiatica sembla provocar visions. El seu parent més proper creix a Amèrica del Nord. Ningú no ha informat de visions després de menjar-lo, tot i que podrien haver passat desapercebudes: gairebé ningú no menja aquest bolet.

El bolet de Nova Guinea continua sense verificar. Dentinger va intentar recollir-lo a Papua Nova Guinea, però un temps inusualment sec li ho va impedir.

Cap psicodèlic, ni tan sols als gens

Els bolets al·lucinògens més coneguts fabriquen una de dues substàncies: psilocibina, com els bolets «màgics», o àcid ibotènic, com l’amanita muscària. Per construir una molècula així, un bolet necessita gens, una mena de recepta dels enzims que la munten pas a pas. Al genoma de L. asiatica no només falta la substància acabada, sinó la pàgina mateixa de la recepta, ni tan sols una coincidència llunyana. Les proves químiques tampoc no van trobar res. «No n’hem trobat absolutament cap rastre», diu Domnauer.

Ara recordeu el temporitzador del restaurant. La cocció destrueix la substància desconeguda, i per això un bolet ben cuit es considera una delícia a Yunnan. Els investigadors comparen mostres crues i cuites i busquen què desapareix amb la calor. Segons Domnauer, han reduït la part activa de l’extracte a un grapat de candidates. Els ratolins que van rebre l’extracte del bolet es van comportar de manera ben diferent dels de control, tot i que el comportament d’un ratolí no permet saber fins a quin punt s’assembla a una visió humana.

Domnauer admet que el culpable potser no és ni tan sols un alcaloide, la classe a la qual pertanyen gairebé tots els al·lucinògens coneguts, sinó una proteïna gran. Les proteïnes sovint es desfan amb la calor, de manera que la idea almenys no contradiu el temporitzador de cuina. De moment és una intuïció, no un resultat.

Per què el cervell dibuixa persones menudes

Per a la medicina, la troballa importa per més que no pas el seu sabor exòtic. Les al·lucinacions lil·liputenques acompanyen moltes malalties. El 2021, Blom va reunir 226 casos descrits, i la meitat es reduïen a tres causes: esquizofrènia, trastorn per consum d’alcohol i pèrdua de visió. En el 8 % dels casos el pacient va morir, però eren persones les visions de les quals acompanyaven una malaltia de fons. Blom afirma sense embuts que aquestes al·lucinacions no són tan innòcues com s’havia suposat tradicionalment.

Com les produeix el cervell no s’entén del tot. Una de les explicacions que Blom considera és que les àrees visuals del cervell, privades de l’entrada habitual, comencen a dibuixar pel seu compte. Dit de manera planera, és com una pantalla que, quan el senyal és feble, mostra les seves pròpies imatges en lloc de quedar en blanc. No és estrany que la pèrdua de visió sigui una de les causes principals.

El problema és que aquestes visions són difícils d’estudiar. Arriben sense avís, en persones malaltes i grans, i no es poden provocar en un laboratori. El jian shou qing és diferent. «Produeix aquest efecte de manera fiable, mentre que aquestes afeccions el desencadenen molt poques vegades», explica Domnauer. Si es troba la molècula, els neurocientífics tindran per primer cop una manera d’activar les al·lucinacions lil·liputenques a demanda i d’observar quines parts del cervell treballen. De moment, escriu Blom, els metges no tracten les visions mateixes, sinó la malaltia que hi ha al darrere, i una molècula així podria revelar-ne el mecanisme propi.

Mentre l’equip de Dentinger treballa l’extracte fracció a fracció, els cuiners de Yunnan continuen fregint el bolet exactament quinze minuts. Sense saber-ho, fa temps que executen l’experiment que els científics només ara comencen: comprovar quanta calor cal perquè una molècula desconeguda deixi de mostrar lil·liputencs a la gent.