Va dir que el bitcoin no es pot robar. El 1896, aquest argument va funcionar

La defensa es resumia en una sola idea. El bitcoin és només un registre electrònic sense valor propi, i no es pot robar a ningú una cosa que no val res. L’acusat havia ajudat una banda que, amb amenaces, va obligar una família de l’illa tailandesa de Koh Samui a lliurar 2,48 bitcoins. El Tribunal Suprem de Tailàndia va examinar l’argument en ple i el va rebutjar. Un resum de la sentència va aparèixer el 28 d’octubre de 2026: el bitcoin és un bé, i la llei el protegeix del robatori igual que protegeix una cartera.

Es pot robar una cosa que no es pot agafar amb la mà? Sona a pregunta ingènua, però fa més d’una dècada que els juristes s’hi barallen, i els països encara hi responen de maneres diferents. Un tribunal de Tòquio va decidir el 2015 que el bitcoin no pot ser propietat de ningú. Ja a la dècada del 1890, un tribunal alemany va aplicar la mateixa lògica per absoldre un home que havia estat robant electricitat: el corrent no és una cosa. La resposta importa en la vida quotidiana. La policia acceptarà la teva denúncia de robatori? Qui es queda les monedes quan una borsa d’intercanvi fa fallida?

Un cafè a Koh Samui

El robatori va tenir lloc el 15 de setembre de 2022 en un cafè de Koh Samui. Cinc estrangers es van asseure amb un home i la seva dona, ciutadana russa. Segons una versió del cas, van deixar clar que coneixien els moviments de la família, van amenaçar el fill petit de la parella i van clavar un cop de puny a la cara de l’home. Sota aquesta pressió, la dona va comprar 2,480801 BTC per 50.000 dòlars, uns 1,878 milions de bahts d’aleshores, i els va enviar a una cartera que controlava un dels atacants.

Els documents judicials no esmenten el nom de l’acusat: l’anomenen «senyor A». Segons les cròniques de la sentència, no era un dels cinc homes del cafè. El que va fer va ser organitzar el viatge de la banda a l’illa, l’allotjament i la fugida amb el ferri. El tribunal de primera instància el va condemnar a 15 anys i després els hi va reduir una tercera part perquè la seva declaració havia ajudat el cas. Això va deixar la pena en deu anys. El tribunal també li va ordenar tornar el bitcoin a les víctimes o, si no podia, pagar-los 1,878 milions de bahts. Segons CoinDesk, el Tribunal Suprem va confirmar la pena de deu anys.

La defensa no era tan buida com sembla. L’article 137 del Codi civil i mercantil de Tailàndia, que el mateix Tribunal Suprem cita, defineix una «cosa» com un objecte corporal, quelcom amb cos físic. Un bitcoin no es pot agafar. No té pes ni mida.

El tribunal va respondre amb el mercat. El bitcoin té un preu de mercat, es pot canviar per diners en efectiu sempre que aparegui un comprador, i qualsevol persona el pot tenir. Val, com a mínim, el que algú va pagar per ell. Els jutges també van esmentar un decret del 2018 sobre actius digitals, que descriu les criptomonedes com a dades electròniques que serveixen per pagar béns i serveis. Una carta del Banc de Tailàndia diu que les criptomonedes no són moneda de curs legal; els jutges la van deixar de banda perquè respon una altra pregunta. Tampoc no pots pagar la compra amb un lingot d’or ni amb un quadre, i tots dos es poden robar. Ser diners i ser un bé són preguntes diferents.

El corrent tampoc no és una cosa

La mateixa batalla ja s’havia lliurat abans, i aquella vegada va guanyar la defensa. Entre el 12 i el 17 de gener de 1895, un home de Kiel va fer funcionar el seu motor amb corrent de la central elèctrica local sense cap intenció de pagar. El tribunal regional de Kiel el va absoldre. El furt, segons el codi penal alemany, consistia a prendre una cosa moble, i una cosa necessitava un cos físic. L’electricitat, van decidir els jutges, era una força o un estat de la matèria, no una substància. El 20 d’octubre de 1896, el Reichsgericht, el tribunal suprem d’Alemanya, a Leipzig, va deixar l’absolució tal com estava.

Un tribunal no pot castigar sense una llei, així que els legisladors en van escriure una. El 9 d’abril de 1900, Alemanya va aprovar una llei contra la «sostracció de treball elèctric», castigada amb presó o amb una multa de fins a 1.500 marcs. Avui sobreviu com a article 248c del codi penal alemany, dins el capítol sobre el furt. Prendre corrent, però, no es va convertir mai en furt.

El bitcoin comparteix el problema del corrent: no te’l pots posar a la butxaca. I és encara menys físic. L’electricitat almenys circula per cables; el bitcoin només existeix com la suma dels apunts d’un llibre major compartit de transferències.

458 monedes que ningú no podia tenir

El 2014, Mt. Gox, una borsa de bitcoins de Tòquio, va fer fallida després que li robessin una quantitat enorme de bitcoins. Un client va demanar a l’administrador concursal que li tornés les seves 458 monedes. El seu raonament era senzill: si el bitcoin era seu, s’havia de deixar fora de la massa de la fallida i tornar-li.

L’agost del 2015, el Tribunal de Districte de Tòquio el va rebutjar. El Codi civil del Japó només reconeix la propietat de coses tangibles. El client sostenia que el registre de la cadena de blocs era el seu bitcoin i que només ell el controlava. El tribunal no va acceptar cap dels dos punts. Una cadena de blocs emmagatzema un historial de transferències, i el «saldo» només apareix quan se sumen aquestes transferències. No hi ha cap registre únic que sigui el bitcoin mateix.

Era una sentència de primera instància, que no obligava ningú fora de les parts. Tot i això, mostra exactament on porta aquest raonament.

Un àtic comprat amb l’USDT d’un altre

A Singapur, el 2023, la qüestió va sortir en un cas de nòmines. Ho Kai Xin treballava per a un contractista que pagava el personal a la borsa Bybit en criptomonedes, i només ella editava els fulls de càlcul mensuals dels pagaments. Entre el 31 de maig i el 31 d’agost de 2022, vuit pagaments irregulars van enviar 4.209.720 USDT a quatre adreces. Una d’aquestes carteres, segons els registres del seu proveïdor, s’havia registrat amb el seu document d’identitat i una selfie. Ho en va culpar un cosí anomenat Jason, que suposadament havia fet servir el seu portàtil. El tribunal va concloure que Jason o no existia o no havia tingut cap paper així.

Segons Bybit, els diners van anar a un cotxe nou d’uns 362.000 dòlars de Singapur i a articles de Louis Vuitton per valor de 30.000. Ho també va cancel·lar un pis públic que ja havia encarregat i, amb el seu marit, va comprar un àtic de propietat absoluta valorat en gairebé 3,7 milions de dòlars de Singapur. El jutge Philip Jeyaretnam va escriure que el titular d’un criptoactiu té un dret de propietat sobre una «cosa en acció» (thing in action). Pensa en els diners d’un compte bancari: no els pots tocar, però són teus, i un tribunal et protegirà. Com que l’USDT, una moneda estable lligada al dòlar, és propietat d’algú, el tribunal podia fer més que ordenar a Ho que pagués un deute. Podia ordenar que les monedes mateixes es tornessin al seu propietari.

Les monedes dels clients, no les de la borsa

La història de Mt. Gox té una imatge mirall, i ve d’un país de dret comú, on bona part de la llei es construeix a partir de sentències anteriors. El 2020, el jutge Gendall, a Nova Zelanda, es va ocupar de l’ensorrament de Cryptopia, una borsa de criptomonedes que havia patit un atac informàtic. Va dictaminar que les monedes de la borsa pertanyien als clients i que Cryptopia només les havia tingut en nom de més de 900.000 persones. Una sentència així té perdedors. Amb les monedes fora de la massa comuna, als altres creditors de Cryptopia els en va quedar menys: en lloc de recuperar un 85% del que se’ls devia, ara en podien esperar menys de la meitat.

Finalment, el Regne Unit ho va portar a la llei. El 2 de desembre de 2025 va entrar en vigor una llei sobre actius digitals. El dret anglès reconeixia dues classes de béns mobles: les coses que es poden tenir a la mà i els drets que es poden exigir, com un pagaré o els diners d’un compte bancari. Ara una cosa ja no perd la protecció com a bé només perquè no encaixi en cap de les dues caselles. Les criptomonedes poden comptar com una tercera classe. On acaba aquesta tercera categoria, ho hauran de determinar els tribunals.

Rússia va aprendre a confiscar-lo primer

La dona robada al cafè de Koh Samui és ciutadana russa, i el seu país va arribar a la mateixa resposta pel camí contrari: va començar per l’embargament. El 20 de febrer de 2026, el president Vladímir Putin va signar una llei segons la qual la moneda digital compta com a bé a l’efecte del Codi penal. La llei tracta sobretot de l’embargament i el decomís. Els investigadors poden prendre una memòria USB, una cartera física o un ordinador on hi hagi les claus o, quan sigui tècnicament possible, passar les monedes a una adreça que controli l’Estat.

Quatre mesos després, el 16 de juny de 2026, el ple del Tribunal Suprem de Rússia va actualitzar la seva guia del 2002 sobre el furt, el robatori amb violència i el robatori a mà armada. La llista de coses que es poden robar ara inclou la moneda digital i els drets digitals, al costat dels saldos bancaris i els rubles digitals. El furt d’aquests actius es consuma en el moment que surten del compte de la víctima. Per a les víctimes, això vol dir que els tribunals han de tractar l’apropiació de criptomonedes aliens com a furt o robatori, igual que si es prenen diners d’un compte bancari.

El reconeixement té dues cares, i la seqüència russa ho deixa clar. Un bé és allò que la llei protegeix dels lladres, i també el que pot congelar i confiscar. Per als posseïdors de bitcoin és un intercanvi just: mentre una moneda compti com a simples dades, és difícil castigar el lladre i difícil recuperar la moneda.

Una indemnització a preus del 2022

Queda la família del cafè de Koh Samui. El tribunal va lligar el valor del bitcoin al que havia costat, de manera que, si les monedes no tornen, la indemnització es fixa a aquest preu: 1,878 milions de bahts. El 30 d’octubre de 2026, després de l’atac a Binance, el bitcoin va caure per sota dels 77.000 dòlars. Els mateixos 2,48 BTC valen ara uns 190.000 dòlars, gairebé quatre vegades el que la dona va ser obligada a pagar-ne.

Si les monedes no apareixen mai, la família rebrà en efectiu aproximadament una quarta part del seu valor actual. Reconèixer el bitcoin com a bé només era la meitat de la feina. La propera batalla és sobre quin preu compta: el que va costar aleshores o el que val ara.