// Contingut
Dotze línies en un sol full d’A4 valien gairebé 54 milions d’euros el 2020. L’irlandès Clifton Collins hi havia imprès els codis de dotze carteres de bitcoins, amb 500 monedes cadascuna, i el va amagar dins del tap d’alumini d’una funda de canyes de pescar. La funda va quedar-se en una casa llogada al comtat de Galway. Collins va entrar a la presó, van buidar la casa i les seves coses van acabar en un abocador local. Els residus d’allà, segons The Irish Times el 2020, s’envien a Alemanya i a la Xina per cremar-los.
Durant més de sis anys els diners van ser inabastables: un jutge els havia congelat, però ningú no podia agafar-los. Després, a partir del març del 2026, les carteres van començar a obrir-se una darrere l’altra, aproximadament cada dos mesos. El 20 d’octubre es va moure la cinquena: 500 bitcoins, uns 41,5 milions de dòlars. El primer lot idèntic de 500 monedes valia al març uns 34 milions; la diferència és el preu. Només tres d’aquests cinc moviments s’han reconegut oficialment, i ningú no ha explicat com és possible res d’això.
Com un apicultor va acabar amb 6.000 bitcoins
Collins va créixer a Crumlin, un barri de Dublín. Va treballar de guarda de seguretat, va tenir abelles una temporada i va guanyar premis per la seva mel; després va passar més d’una dècada cultivant cànnabis en cases de lloguer. A finals del 2011 i principis del 2012 va invertir els guanys en bitcoins. Aleshores una moneda costava uns quants dòlars, de manera que, segons un càlcul aproximat, tot el cabal li va costar desenes de milers de dòlars.
Part dels diners se’n van anar en aficions. Collins es va comprar un autogir biplaça i va fer classes de pilotatge, i el 2020 va cedir a l’Estat béns per valor d'1,2 milions d’euros: un milió en bitcoins, l’autogir, una autocaravana i una barca de pesca .
Els diners grossos eren en un altre lloc. A principis del 2017 tenia poc més de 6.000 bitcoins en un sol compte i temia que un pirata informàtic se’ls endugués. Així que va repartir les monedes en dotze carteres noves, exactament 500 a cadascuna. Els codis de les dotze van anar a parar a aquell full.
Per entendre per què el full era tan important, cal saber un detall. El bitcoin no té banc ni botó de «he oblidat la contrasenya». El dret a gastar les monedes ve d’una clau privada: un número llarg que només coneix el propietari. Qualsevol pot veure una cartera i el seu saldo a la cadena de blocs, però sense la clau les monedes no es poden moure. Cap policia, jutge o desenvolupador no pot expedir una clau nova.
La funda de canyes va acabar a l’abocador
El 2017 una patrulla va aturar el jeep de Collins al Sally Gap, al comtat de Wicklow, i va trobar cànnabis al cotxe. Els investigadors van seguir el rastre fins a una casa de cultiu a Galway amb plantes valorades en uns 450.000 euros . Collins va ser condemnat a cinc anys.
Mentre era a la presó, algú va entrar a robar a la casa del poble de Farnaught, i més tard tot el que hi quedava va ser buidat per encàrrec del propietari. Els treballadors de l’abocador recordaven haver vist estris de pesca llençats. La funda de les canyes no va aparèixer mai.
La policia va creure la història, i tenia motius per fer-ho. Ho avalaven el propietari, la gent que va buidar la casa i els qui havien ajudat Collins a repartir els bitcoins. Ningú no havia tocat les carteres durant més d’un any abans que la policia el trobés. El mateix Collins va dir als agents que havia fet les paus amb la pèrdua i que la veia com un càstig per la seva pròpia ximpleria.
El febrer del 2020 el Tribunal Superior d’Irlanda va declarar que els bitcoins eren fruit del delicte i els va congelar per sempre. Va ser el bé de més valor de la història del Criminal Assets Bureau (CAB), l’agència irlandesa que priva els delinqüents dels seus béns. L’agència simplement no en podia prendre possessió. L’octubre del 2024 les dotze carteres valien uns 350 milions d’euros, i l’agència, segons The Irish Times, aguantava amb l’esperança que algun dia la tecnologia les obrís.
Obrir allò que no es pot obrir
El 24 de març del 2026 la policia irlandesa va emetre un breu comunicat . L’agència, en col·laboració amb el Centre Europeu de Ciberdelinqüència d’Europol, havia accedit a una cartera amb 500 bitcoins i l’havia confiscada: uns 30 milions d’euros (uns 34 milions de dòlars) en total. Europol va acollir els investigadors a La Haia i va aportar «coneixements tècnics molt complexos i recursos de desxiframent». El comunicat no esmentava el propietari.
Aquell mateix dia els analistes d’Arkham van notar que 500 bitcoins havien sortit d’una adreça que feia temps que etiquetaven com a «Clifton Collins: Lost Keys» i havien anat a parar a un compte d’emmagatzematge de l’exchange Coinbase.
Com va arribar la policia a la clau és un misteri. Una paraula en dona una pista: desxiframent. Només es pot desxifrar allò que està xifrat, cosa que suggereix que els investigadors tenien alguna cosa a les mans. Un fitxer de cartera, per exemple, o una còpia dels codis en un dispositiu confiscat, protegida amb una contrasenya. Les contrasenyes es poden endevinar si es disposa de prou potència de càlcul. No va ser un atac al bitcoin mateix: això posaria en risc totes les carteres del món, i ningú no ha trobat cap senyal que passi.
Altres explicacions sobre la taula
Els analistes plantegen diverses explicacions, i cap no està confirmada. Una: va aparèixer en algun lloc una còpia de seguretat dels codis. Dues: especialistes forenses van recuperar dades de telèfons, ordinadors o memòries USB confiscats. Tres: hi havia una debilitat en la manera com es guardaven les claus, com ara registres duplicats. Quatre: algunes de les carteres comparteixen una font comuna per a les seves claus, de manera que una troballa en desbloqueja diverses. Arkham esmenta també una versió que a la policia no li agradaria: Collins va guardar una còpia i va mentir el 2017. Però aleshores seria estrany que fos l’Estat qui confisqués les monedes.
Un detall fa pensar. Les carteres s’obren d’una en una, amb sis o vuit setmanes de diferència. Si els investigadors tinguessin una sola clau mestra per a les dotze, seria més senzill emportar-s’ho tot d’un cop. El ritme s’assembla més a una feina en què cada cartera exigeix el seu propi esforç. Això és una conjectura nostra, no un fet.
Tres vegades en acta, dues en silenci
L’agència ha confirmat tres confiscacions. Després del març va venir el maig, quan les monedes, segons Arkham , van anar a una adreça que pertany a Wintermute. És una empresa que compra i ven criptomonedes a l’engròs, de manera que probablement les monedes anaven cap a la venda. El 2 de juliol l’agència va anunciar un tercer lot, amb la qual cosa el total pujava a 1.500 bitcoins . Al maig i al juliol l’agència va agrair a Europol gairebé amb les mateixes paraules, i al maig hi va afegir que no faria cap més comentari.
Després van venir dues transferències més. A finals d’agost i el 20 d’octubre, 500 bitcoins cada vegada van sortir de les carteres de Collins cap a una adreça vinculada a Coinbase Prime, el servei de l’exchange per a grans clients. El tercer lot, el de caràcter oficial, havia anat al mateix lloc al juliol. Aquestes monedes també semblen preparades per vendre’s: el destinatari va dividir el lot d’octubre en 42 parts , quaranta de les quals eren exactament de 10 bitcoins. Això facilita vendre’ls en porcions petites. Arkham creu que el més probable és que hi hagi les forces de l’ordre darrere de totes dues transferències, però les autoritats irlandeses no diuen res.
On van a parar els diners
Segons la llei irlandesa, l’agència pot retenir els béns confiscats durant set anys i després els lliura al Departament de Finances, és a dir, al pressupost de l’Estat. L’Irish Examiner va explicar el procediment ja el 2020. Una comparació mostra l’escala. Durant tot el 2023 l’agència va retornar 8,6 milions d’euros a l’erari, el seu millor resultat en 15 anys. La cartera oberta al març en valia més de tres vegades tant. A diferència del cas britànic dels 5.000 milions de dòlars en bitcoins , on els estalviadors estafats lluiten per les monedes, aquí no hi ha ningú per lluitar: els diners han estat declarats criminals, i Collins fa temps que se’n va acomiadar.
Què vol dir de debò «perdut per sempre»
Ja el 2017 Chainalysis va estimar que s’havien perdut entre 2,8 i 3,8 milions de bitcoins, del 17 al 23 % de totes les monedes existents aleshores. Estimacions com aquesta es basen en un senyal senzill: monedes que no es mouen durant anys. Les carteres de Collins en eren un cas de manual. Gairebé deu anys de silenci, una història d’incineradora, una sentència judicial i una etiqueta «Lost Keys» en un explorador de la cadena de blocs.
La pèrdua real també existeix, quan la clau és de debò en un abocador. El 2013 James Howells, de Gal·les, va llençar un disc dur amb 7.500 bitcoins. Va passar dotze anys demanant a l’ajuntament de Newport que el deixés excavar, i el gener del 2025 un tribunal va rebutjar la seva demanda , tot dient que no tenia «cap perspectiva realista d’èxit». L’ajuntament planejava tancar l’abocador i segellar-lo. Les claus de Howells són en un disc físic sota tones de deixalles. Què tenien els investigadors en el cas de Collins en lloc del full és un misteri.
Res d’això no vol dir que es pugui obrir qualsevol cartera oblidada. Europol, pel que sembla, tenia alguna cosa amb què treballar, mentre que una persona normal que ha perdut una contrasenya no disposa d’aquests recursos.
Set de les carteres de Collins continuen en silenci. Segons el compte d’Arkham, contenen 3.500 bitcoins, uns 291 milions de dòlars. Però en el món del bitcoin, «perdut» acaba voler dir només «ningú no ha trobat la clau encara».
