El febrer del 2009, Randall Munroe va dibuixar un acudit de dues vinyetes . A la primera, un friqui de la cripto somia despert: el seu portàtil està protegit amb xifratge de 4096 bits, els dolents munten un clúster d’un milió de dòlars per trencar-lo i es rendeixen. La segona vinyeta mostra què passaria de debò. Droguen el propietari i el colpegen amb una clau anglesa de cinc dòlars fins que els diu la contrasenya.

Disset anys després, la broma sembla un atestat policial. La nit del 19 de setembre del 2026, quatre homes amb passamuntanyes van entrar en una casa de Vendin-le-Vieil, una vila petita del nord de França. Van lligar els pares i els seus dos fills , de vuit i dotze anys, es van endur el pare a una habitació apartada i el van obligar a transferir uns 40.000 € en cripto. El pare treballa en el sector de les criptomonedes. Ningú no va piratejar cap contrasenya.

Aquest tipus de delicte té nom: l’atac de la clau anglesa (wrench attack). I té un líder mundial que poca gent encertaria a la primera. No són els Estats Units ni el Brasil, sinó França. El juliol, prop de París, tres homes van lligar una altra família, segons es diu per una pista treta d’una base de dades filtrada d’un servei fiscal de cripto. A la cartera hi havia uns 100 €.

L’acudit que es va fer full de càlcul

Des del 2018, el desenvolupador nord-americà Jameson Lopp manté una llista pública d’atacs físics contra persones que tenen cripto, amb casos que arriben fins al 2014. Ell mateix hi consta. L’octubre del 2017, una falsa trucada d’emergència va fer arribar un equip d’intervenció de la policia a casa seva, a Carolina del Nord, i algú va intentar extorquir-lo. El truc es diu swatting.

La primera entrada és Hal Finney. El gener del 2009 va rebre la primera transacció de bitcoin de la història, enviada pel creador de la xarxa, Satoshi Nakamoto. Cap al 2014, l’ELA el va deixar gairebé del tot paralitzat. L’últim any de vida, uns extorsionadors van trucar a la seva família exigint 1.000 bitcoins. Després la policia va irrompre a casa seva per una falsa alarma.

A partir d’aquí les entrades s’acumulen. La llista recull 22 casos del 2017 i 167 del 2025. A 22 d’octubre del 2026 n’hi havia 133 d’aquest any, 50 dels quals a França: el doble que a tot el 2025. Lopp avisa que la llista és incompleta, perquè molts atacs no es denuncien.

L’informe de CertiK del juliol mostra d’una ullada el canvi principal. Les irrupcions a domicili van passar d’una, un any abans, a vint en sis mesos i ara són el tipus d’atac més freqüent. Els lladres van deixar d’esperar les víctimes al carrer i se’n van anar a casa seva.

Chainalysis va comptar més de 30 milions de dòlars realment robats. Però dels 46 atacs que va seguir l’empresa, els lladres només van cobrar en 12, és a dir, el 26 %. El 2025 la xifra era del 49 %. Més violència, menys botí.

El teu propi banc, la teva pròpia caixa forta

L’eslògan preferit de la cripto és «sigues el teu propi banc». Les monedes en una cartera de maquinari, un dispositiu de la mida d’un llapis de memòria que guarda les claus, sobreviuen a la fallida o al pirateig d’una plataforma d’intercanvi. Però aquest banc no té guàrdies ni cambra cuirassada en una altra adreça. La caixa forta és al dormitori, i la combinació, al cap del propietari.

Els diners corrents són un mal botí per a un robatori a mà armada. Els bancs posen límits, assenyalen les transferències sospitoses i els pagaments es poden impugnar. Una transferència de bitcoin és definitiva: no hi ha cap servei d’atenció al client que torni els diners. A vegades la policia aconsegueix congelar part dels fons robats a les plataformes d’intercanvi, però això és una persecució, no un botó per desfer.

Hi ha un tercer motiu. La cadena de blocs és pública i qualsevol pot veure el saldo de qualsevol adreça. Si es vincula una adreça amb un nom, un lladre sap més dels diners de la víctima que els veïns.

Per què França

El 30 de juny del 2026, el ministre de l’Interior, Laurent Nuñez, va qualificar el país de «una mena d’epicentre» d’aquests atacs. Els 77 casos que va citar per a sis mesos superen el total mundial de CertiK perquè la policia també veu intents i casos que la premsa mai no va cobrir. Nuñez va dir que les mesures d’urgència havien portat a 200 detencions i que 724 persones del sector de la cripto s’havien inscrit en un sistema d’alerta policial ràpida.

El punt d’inflexió va arribar el gener del 2025. David Balland, cofundador del fabricant francès de carteres de maquinari Ledger, va ser segrestat amb la seva dona a casa seva, al centre de França. Els segrestadors li van tallar part d’un dit i van enviar un vídeo a un altre cofundador. La policia va alliberar Balland l’endemà.

El maig del 2025, una agressió va quedar gravada per una càmera. Al bell mig de París, uns homes emmascarats van intentar fer pujar a una furgoneta pintada com un camió de repartiment la filla i el nét d’un any de Pierre Noizat, director de la plataforma d’intercanvi de cripto Paymium. La parella de la dona els va fer front fins que van fugir.

Chainalysis veu en les filtracions el motor principal de l’onada francesa. Els investigadors sostenen que una empleada d’una oficina d’hisenda de Bobigny consultava la base de dades fiscal a la recerca d’inversors en cripto i en venia les dades a delinqüents. Va ser detinguda a finals de juny del 2025.

El gener del 2026, uns pirates informàtics van penetrar a Waltio, un servei francès que ajuda els inversors en cripto amb la declaració de la renda. Es van filtrar les adreces electròniques dels clients juntament amb els saldos a finals del 2024. Segons la premsa francesa, aquest fitxer va guiar els tres homes que van irrompre en una casa de Taverny , prop de París, el 13 de juliol del 2026. Van lligar la mare i el seu fill de deu anys i van aplicar una pistola elèctrica al pare fins que va cedir els seus codis.

Les dades tenien any i mig. A la cartera hi havia uns 100 €. Així que els atacants van exigir a l’esposa dues transferències de 450 € cadascuna. El setembre, sis sospitosos van ser imputats per extorsió amb armes comesa per una banda organitzada.

Vénen a buscar les persones equivocades

CertiK assenyala que els lladres van cada cop més a per la família del posseïdor de monedes que no pas a per ell: pares, cònjuges, fills. Segons el recompte de l’empresa, en més de la meitat dels casos un familiar de l’objectiu principal esdevé víctima o instrument de pressió.

A la matinada del 5 de febrer del 2026, prop de Grenoble, uns segrestadors es van endur una jutgessa de 35 anys i la seva mare de 67. Van exigir un rescat en cripto a la parella d’ella, copropietari d’una start-up de cripto, que no era a casa. Les dues dones van ser trobades ferides en un garatge del departament veí: s’havien deslligat soles i havien demanat ajuda a un veí. No es va pagar cap rescat.

A vegades és més senzill: la banda s’equivoca d’adreça. El 12 de febrer del 2026, una colla va anar a casa del director de Binance França, no el van trobar i se’n van anar amb dos telèfons. Un parell d’hores després, els mateixos homes van anar a buscar un altre emprenedor de la cripto, es van equivocar de casa i van colpejar al cap amb la culata d’un fusell la dona que hi vivia. L’agost, prop de Rennes, uns atacants van retenir i apallissar els llogaters d’una casa llogada a un posseïdor de cripto. Ell no hi era.

Qui hi ha darrere la porta

L’atacant típic no s’assembla gens a un gàngster de pel·lícula. La coronela Christelle Tarrolle dirigeix una de les unitats d’investigació de la gendarmeria. Segons les seves xifres, que la gendarmeria va difondre el 7 d’octubre del 2026, un 16 % dels contractats per a aquests segrestos són menors d’edat i un 70 % tenen entre 18 i 29 anys.

Els recluten per WhatsApp, TikTok, Snapchat i Telegram. Molts vénen del tràfic de drogues, però alguns són estudiants amb l’historial net que accepten fer de xofer sense entendre sempre en què s’han ficat. En el cas de la jutgessa segrestada, sis joves van ser imputats , un d’ells menor.

El que en surt és una mena de servei de missatgeria de la violència. L’organitzador sovint és lluny i dóna ordres per una aplicació de missatgeria, mentre que els executors canvien d’un encàrrec a l’altre. Per això els gendarmes persegueixen dos objectius alhora: els peons a França i els organitzadors a l’estranger.

Una caixa forta amb pany de temps

Les botigues fa temps que fan servir caixes fortes amb pany de temps: el caixer no les pot obrir abans d’hora, per molt bones maneres que hi posin. La protecció contra la clau anglesa funciona igual. L’objectiu no és amagar la contrasenya, sinó fer impossible l’accés ràpid als diners.

CertiK recomana carteres multisignatura i retards en les retirades per als grans posseïdors. Multisignatura vol dir que una transferència necessita les signatures de diverses claus guardades en llocs diferents o per persones diferents. Sota amenaça, una sola persona no pot moure-ho tot. Un retard obliga els lladres a retenir la víctima durant hores o fins i tot dies, cosa que augmenta la probabilitat que algú els interrompi.

La guia del repositori de Lopp hi afegeix una cartera parany. És una cartera creïble amb un saldo petit i un PIN après de memòria que es pot lliurar sense exposar els fons principals. La mateixa guia aconsella guardar el gruix dels fons lluny de casa i no vincular mai els comptes de les plataformes d’intercanvi amb perfils públics de xarxes socials.

Per a una persona corrent amb un parell de milers d’euros en una cartera, la regla és més avorrida. No presumeixis de les teves monedes a internet i recorda que qualsevol servei que conegui el teu saldo pot filtrar-lo algun dia. El cas de Taverny demostra que a un lladre no li cal res més que una línia d’un full de càlcul vell.

La cripto es va inventar per eliminar l’intermediari. El banc semblava un enllaç innecessari entre la gent i els seus diners. Resulta que l’intermediari avorrit feia una feina en què ningú no pensava: la seva cambra cuirassada no era a casa teva.

Inversors d’edat avançada de tota la Xina van lliurar els seus iuans a una empresa anomenada Lantian Gerui. Amb una part d’aquells diners, la seva cap, Qian Zhimin, va comprar bitcoins: segons la fiscalia, hi van anar a parar uns 6.000 milions de iuans, uns 845 milions de dòlars d’aleshores. Avui aquestes monedes valen uns 5.000 milions de dòlars i són a mans de la policia britànica. L’increment, pel que sembla, no anirà als inversors.

El 12 d’octubre de 2026, l’Alt Tribunal de Londres va decidir que les reclamacions dels inversors estafats s’han de jutjar segons la llei xinesa, no l’anglesa. Sembla un detall tècnic. Però la resolució apropa l’Estat britànic a quedar-se amb la major part del tresor, i amb tot el guany. I a Nova York, un tresor del doble de mida se’l disputen víctimes d’estafes, famílies de morts l’11 de setembre i la Xina, que acusa els EUA d’un robatori informàtic.

La futura reina de Liberland a Hampstead

Qian Zhimin, coneguda també com a Yadi Zhang, va fugir de la Xina amb un passaport fals el setembre del 2017. A Londres vivia en una mansió de Hampstead que costava més de 17.000 lliures al mes de lloguer. La seva assistent, Jian Wen, una antiga treballadora d’un local de menjar per emportar, va intentar comprar una casa en un barri residencial car i no va saber explicar d’on sortien els diners de la seva cap. Així va començar la investigació. El 2018, la policia va trobar uns dispositius amb les claus de 61.000 bitcoins, la major confiscació de criptomonedes de la història britànica.

Els detalls més pintorescos van aparèixer als diaris de Qian. Somiava amb un banc internacional propi i un castell a Suècia, i el 2022 volia ser reina de Liberland, una micronació autoproclamada en un tros de riba del Danubi entre Croàcia i Sèrbia que cap país no reconeix.

El setembre del 2025, Qian es va declarar culpable de delictes de blanqueig de capitals, i el novembre va ser condemnada a 11 anys i 8 mesos . «El seu motiu era l’avarícia pura», li va dir el jutge. Aquí va acabar la causa penal. Després va començar la civil, que és la més interessant de les dues.

Els inversors van perdre iuans, no bitcoins

Un inversor, el senyor Yu, va explicar a la BBC com va lliurar els seus diners a Lantian Gerui. L’empresa li anava pagant a comptagotes una part dels rendiments promesos, així que ni se li va passar pel cap que fos una estafa. A mitjans del 2017, la policia xinesa va començar a investigar la firma i els pagaments es van aturar. El seu matrimoni, diu, no ho va superar.

Ni Yu ni ningú més va comprar bitcoins. Van lliurar iuans, i va ser Qian qui va convertir els seus diners en criptomonedes. Mentre les monedes reposaven al Regne Unit, el seu valor es va multiplicar moltes vegades. Doncs bé, a qui pertany aquest creixement: a les persones a qui van robar els iuans, o a l’Estat que va trobar el cau?

La resposta depèn de quina llei s’apliqui. Imagina que un lladre fa servir els teus diners per comprar un butlletí de loteria i guanya. Segons la llei anglesa, els inversors podrien defensar que el premi, és a dir, les monedes mateixes, els pertany. Segons la llei xinesa s’assemblen més a creditors i, segons els advocats , probablement recuperarien més o menys el que van posar, més els interessos. El preu del butlletí, no el pot de la loteria.

El jutge Mark Turner va triar la llei xinesa . El seu raonament: l’esquema funcionava a la Xina, els contractes es van signar allà, els diners es van pagar allà, i Qian també va comprar-hi els bitcoins, a través de l’exchange Huobi i amb operacions de mostrador. Cada demandant, va remarcar, ha de demostrar un dret de propietat sobre les monedes. La llei no preveu cap sistema general per pagar tothom qui hi ha perdut: només reben alguna cosa els qui demostren que les monedes són seves.

Qui es queda amb la diferència

El 22 de maig del 2026, uns 16.000 inversors s’havien registrat per reclamar una part al tribunal britànic. Són menys del 13 % dels 128.000 inversors. Registrar-s’hi volia dir tractar amb un país estranger, una llengua estrangera i advocats londinencs. Per a un inversor d’edat avançada a la Xina, això és un obstacle més gran que qualsevol llei.

La resta escriuen cartes. Els inversors van reunir gairebé 2.500 signatures en una petició al ministeri d’Afers Estrangers de la Xina: «No volem, i mai no acceptarem, una situació en què el Regne Unit confisqui els bitcoins i no ens els torni». Yu ho va dir amb més modèstia. Espera que el govern britànic, la fiscalia i el tribunal mostrin compassió.

L’Estat té els seus propis plans. La fiscalia va demanar al tribunal que deixés el govern quedar-se amb els bitcoins, i l’estiu del 2025 The Telegraph va informar que la ministra d’Hisenda, Rachel Reeves, comptava a vendre criptomonedes confiscades per ajudar a tapar un forat al pressupost. Més tard, la fiscalia va prometre al tribunal que dissenyaria un sistema de compensació a part , sense donar-ne detalls.

Els inversors tampoc no es rendeixen. El 16 d’octubre, l’Alt Tribunal va donar a uns 16.000 demandants permís per apel·lar contra la resolució sobre la llei xinesa.

La Xina també té plans. El 13 d’octubre, l’endemà de la resolució de Londres, un tribunal de Tiānjīn va anunciar una causa per confiscar gairebé 62.000 bitcoins incautats a Gran Bretanya. Unes 128.000 persones hi van posar diners i, segons les xifres xineses, més de 102.000 hi van acabar perdent.

Un sol joc de monedes, dos tribunals.

A Nova York, el doble de monedes

Aquesta història té un germà nord-americà, encara més embolicat. El 14 d’octubre del 2025, el Departament de Justícia dels EUA va presentar una demanda de decomís de 127.271 bitcoins , que valien aleshores uns 15.000 milions de dòlars. La fiscalia vincula les monedes amb el Prince Group de Cambodja i el seu president, Chen Zhi, acusat de dirigir complexos on treballadors víctimes de tràfic eren obligats a estafar la gent per internet. El gener del 2026, Cambodja va detenir Chen Zhi i el va lliurar a la Xina .

A finals de setembre del 2026, la jutgessa Rachel Kovner va rebutjar nou presumptes víctimes que volien impugnar el decomís. La lògica s’assembla a la de Londres: en tots dos llocs, la víctima ha de demostrar que les monedes són seves. Aquestes persones van perdre diners a mans d’estafadors, però no van poder demostrar que els seus diners haguessin anat a parar a aquestes carteres concretes. Com a màxim, va dir el tribunal, són creditors generals sense garantia, sense cap dret sobre les monedes mateixes. Si guanya el govern, les víctimes encara poden demanar una compensació al Departament de Justícia, però com a sol·licitants, no com a propietaris.

Llavors la trama fa un gir que cap novel·lista no gosaria escriure. Els analistes creuen que les monedes provenen de LuBian, una pool de mineria, és a dir, un servei on milers d’ordinadors extreuen bitcoins junts i es reparteixen la recompensa. Ja el gener del 2026 , familiars de morts l’11 de setembre van reclamar les monedes. Argumenten que LuBian estava lligada a l’Iran, i tenen sentències judicials contra l’Iran. El 12 d’octubre, un dels grups de famílies va tornar al tribunal : segons les seves sentències, l’Iran li deu més de 671 milions de dòlars.

Mentrestant, l’agència estatal de ciberseguretat de la Xina, el CVERC, va acusar els EUA el 2025 d’haver pres les monedes que van desaparèixer de LuBian el desembre del 2020 en una operació de la intel·ligència nord-americana. El Departament de Justícia nega qualsevol irregularitat, però no ha explicat com va obtenir el control de les carteres.

Si el decomís prospera, les monedes ja tenen una destinació òbvia. Un decret presidencial del 6 de març del 2025 va crear una Reserva Estratègica de Bitcoin finançada amb els bitcoins que el govern hagi decomissat definitivament, i li prohibeix vendre’ls.

Els diners més transparents que ningú no pot tornar

Les criptomonedes tenen fama de ser uns diners on tot es veu. Cada transacció es pot rastrejar, i els investigadors ho aprofiten: els analistes van vincular el tresor nord-americà amb la pool LuBian seguint-ne el rastre a la cadena de blocs. Però una cadena de blocs mostra on ha anat una moneda, mentre que un tribunal fa una altra pregunta: de qui és? Entre els iuans d’un inversor i un bitcoin en una caixa forta de la policia hi ha cases de canvi, intermediaris i anys de temps. Traçar aquesta línia per a cada un de milers de persones és gairebé impossible.

Moltes coses continuen sense estar clares. La resolució de Londres és preliminar, i el tribunal ja ha permès un recurs. Fins i tot si es manté, els experts en dret xinès encara han d’explicar si els inversors tenen algun dret de propietat. Encara no hi ha cap sistema de compensació, i el decomís nord-americà no és definitiu. Pot ser que les víctimes acabin recuperant les seves pèrdues, i que l’Estat es quedi només la diferència. Fins i tot aquesta diferència són milers de milions.

Cosa que fa una aritmètica estranya. La millor inversió de tota aquesta història va ser la decisió d’una estafadora d’aparcar els diners d’altres persones en bitcoins. I qui probablement més en traurà profit és qui no hi va invertir res i es va limitar a passar vuit anys guardant els dispositius confiscats en el seu cas.