No creu en Déu, però acaba d'obtenir una exempció religiosa de la IA

David Durman no va haver de creure en Déu per deixar d’utilitzar ChatGPT a la feina. És humanista: construeix una vida moral sense res de sobrenatural. El setembre del 2026, la Universitat de Kentucky el va eximir de la IA amb la mateixa llei que permet a un adventista del setè dia tenir lliure el dissabte. Els objectors de consciència dels anys seixanta hi havien preparat el camí molt abans dels xatbots: es negaven a combatre sense invocar cap fe en Déu. I encara abans, el 1961, una nota a peu de pàgina del Tribunal Suprem va posar el «Secular Humanism» a la mateixa llista que el budisme.

TechCrunch va explicar la història el 29 d’octubre, tres dies després que l’Associació Humanista Americana anunciés l’èxit. Una altra història mostra què hi ha en joc. L’agost del 2025, Brian Armstrong, conseller delegat de Coinbase, va explicar en un pòdcast que havia donat als seus enginyers una setmana per configurar assistents de programació amb IA. Als qui no ho havien fet els va convocar a una reunió en dissabte, i alguns que no van saber donar una bona raó van ser acomiadats. El mateix Armstrong va qualificar el mètode de contundent. El cas de Durman demostra que els treballadors tenen una via legal per dir que no.

Una carta a l’oficina d’igualtat d’oportunitats

Durman és administratiu a la universitat. Ajuda els investigadors a preparar sol·licituds de beques. Ningú no li ha manat encara que faci servir la IA; els companys i la direcció simplement han animat tothom a provar les eines. Ell va decidir no esperar que l’ànim es converteixi en ordre. L’exemple d’una altra persona li va donar l’empenta: la primavera anterior, l’enginyera de programari Erin Maus havia obtingut el mateix tipus d’exempció.

A finals d’agost va escriure a l’Oficina d’Igualtat d’Oportunitats de la universitat per demanar una adaptació basada en les seves conviccions. A mitjans de setembre es va reunir amb l’oficina, i el 25 de setembre va aprovar la sol·licitud, tot concloent que no suposava una càrrega excessiva per al seu departament. La cronologia i les cites de la seva carta provenen d’una nota de premsa de l’associació humanista, que el va ajudar a presentar-la.

El seu raonament és filosòfic. «La manera com ens convertim en agents morals per a nosaltres mateixos i per als altres és l’aplicació activa de la ment», va dir a TechCrunch. Si aquest pensament es delega en una màquina, argumenta, la capacitat d’actuar moralment s’erosiona per força. La seva carta enumera també altres objeccions: la IA amenaça els mitjans de vida de la gent, perjudica el medi ambient i desplaça la creativitat humana. Acaba sense embuts: «No puc, en consciència, participar en l’ús ni en la proliferació d’aquesta tecnologia».

Religió sense déu, en termes legals

L’abril del 1964, Elliott Welsh va omplir un formulari d’objector de consciència. El va signar, però només després d’ratllar les paraules «la meva formació religiosa i». Les seves opinions sobre la guerra, va dir, venien de llegir història i sociologia. Welsh va ser condemnat per negar-se a l’allistament, però el 1970 el Tribunal Suprem va revocar la condemna. Les conviccions morals profundament arrelades, van considerar els jutges, donen el mateix dret a no combatre que la fe. Cinc anys abans, en el cas de Daniel Seeger, el tribunal ja havia estès aquest dret a tothom la creença del qual ocupa a la vida un lloc paral·lel al que Déu ocupa per als creients tradicionals.

La mateixa lògica recorre el dret laboral. El títol VII de la Llei de drets civils del 1964 prohibeix als empresaris discriminar per motius de religió i els obliga a facilitar-ne la pràctica. La Comissió per a la Igualtat d’Oportunitats en l’Ocupació (EEOC), l’agència federal que fa complir la llei, defineix la religió de manera molt àmplia. No cal creure en Déu: també compten les conviccions morals sobre el bé i el mal, sempre que la persona les visqui amb la força de la fe religiosa.

Les arrels són encara més antigues. El 1961 el Tribunal Suprem va jutjar el cas de Roy Torcaso. Maryland s’havia negat a nomenar-lo notari perquè no volia declarar que creia en Déu. El tribunal va donar la raó a Torcaso. La nota 11 de la seva sentència esmentava religions que no ensenyen la creença en Déu: el budisme, el taoisme, la Cultura Ètica i el Secular Humanism. Tot això és dret dels EUA; altres països tenen les seves pròpies normes.

Durman no al·lega afició als mètodes antics. Al·lega un sistema de conviccions sobre l’origen de la moral de la persona, i això és el que busca la llei.

On acaba la creença i comença l’aversió

Dir al cap que ChatGPT t’irrita no et servirà per obtenir una exempció. L’EEOC és clara: les filosofies socials, polítiques o econòmiques, igual que les simples preferències personals, no són creences religioses. La llei vol una cosmovisió sencera, no una ressenya de producte.

Un empresari, però, no té cap dret a jutjar si aquesta cosmovisió és certa. En general se’n presumeix la sinceritat, i la comissió assenyala que tant se val si algú manté una creença pels motius «adequats». Tampoc no cal que cap església l’avali.

Erin Maus, l’enginyera que va inspirar Durman, mostra com funciona. La primavera del 2026, Maus, que treballa a Carolina del Nord i és unitarista universalista, va demanar de ser eximida de la IA per motius ètics i ambientals. La seva confessió encara no té cap posició oficial sobre la IA; se n’està redactant una. A mitjans de maig l’empresa va accedir-hi. «Escric el meu codi i el reviso a mà, cosa que sembla una bogeria de dir», va explicar a Business Insider, tal com ho va recollir Futurism. Sense IA, va comprovar, acaba les tasques tan de pressa com un company que l’utilitza. La IA, deia, en realitat no sembla que ho canviï tot.

Per què a un empresari li costa dir que no

La sinceritat de la creença no garanteix per si sola una exempció: l’empresari pot negar-s’hi si l’adaptació li surt massa cara. El 2023, però, aquesta porta de sortida es va estrènyer molt.

Gerald Groff, carter, guardava el diumenge com a dia de repòs. Aleshores el Servei Postal va tancar un acord amb Amazon i va començar a repartir paquets els diumenges. Groff va plegar el 2019, i la seva demanda va acabar arribant al Tribunal Suprem. La sentència va ser unànime, 9 a 0. Abans, molts tribunals deixaven que l’empresari rebutgés qualsevol adaptació que costés més que una quantitat insignificant. Ara la càrrega ha de ser substancial en el context de tot el negoci.

Aplicat a la IA, el tema es complica. El juny del 2026, els advocats del bufet FordHarrison van exposar quan una negativa podria mantenir-se. Potser la feina és impossible sense IA, potser un contracte amb un client l’exigeix, o potser està integrada en un sistema bàsic de l’empresa. Les afirmacions generals que la IA és «important» o «eficient» potser no n’hi hauran prou. Si un dels enginyers de Coinbase hagués al·legat una creença religiosa sincera, l’empresa hauria hagut de demostrar que eximir-lo perjudicaria seriosament el negoci. Cap tribunal d’apel·lació no s’ha pronunciat encara sobre una disputa així; fins ara, tots els casos coneguts s’han resolt dins de l’empresa.

El botó de la IA continua a la pantalla

L’exempció de Durman té límits clars. Segons FindLaw, un web d’informació jurídica, ell s’oposava a eines com Copilot a Microsoft Teams, ChatGPT i Claude, i ja no ha de fer-les servir personalment. Però continua assistint a reunions i presentant documents a través de les mateixes plataformes amb IA que els seus companys. Si una reunió es fa per Teams, Copilot hi és igualment; Durman simplement no l’activa.

És probable que arribin més peticions com la seva. El papa Lleó XIV ha qualificat la IA d’amenaça per a la dignitat humana. Alexandria Huiskens, advocada de plantilla de l’associació humanista, diu que aquesta preocupació recorre per igual l’ensenyament catòlic, l’unitarisme universalista i l’humanisme. El seu grup vol que els no creients sàpiguen que la llei també els protegeix.

Durman diu que no recluta ningú; només espera que les persones amb dubtes semblants se sentin lliures d’actuar en conseqüència. La universitat va dir que sí, amb una condició. L’adaptació funciona «alhora que permet a l’empleat continuar exercint les funcions essencials del seu lloc», va dir a TechCrunch el portaveu de la universitat, Jay Blanton. «A mesura que evolucionin la tecnologia i les responsabilitats laborals, les adaptacions es poden revisar per garantir que continuïn sent raonables i viables.»