// Contingut
El 30 d’octubre de 2026, un satèl·lit de Google sobrevolava Svalbard, a Noruega, quan una breu composició poètica va baixar fins a l’estació terrestre. Els enginyers havien demanat al model de llenguatge de bord un haiku sobre estar a l’espai. Va respondre: «Blue marble below / Data streams in silent grace / Starlight feeds my core». I hi va afegir un emoji de guspira.
Travis Beals, que dirigeix el projecte, ho va anunciar com la primera resposta d’IA produïda mai en òrbita per un dels xips de centre de dades de la mateixa Google. El satèl·lit és un prototip del Project Suncatcher, el pla de Google per posar centres de dades a l’espai.
El poema va sortir d’un sol xip de quatre, i el satèl·lit només té energia per fer-lo funcionar uns 20 minuts seguits. I segons els càlculs de la mateixa Google, satèl·lits com aquest només substitueixen els centres de dades terrestres si Starship s’enlaira cada dos dies durant deu anys.
Quatre xips i un quilowatt
Planet va construir el satèl·lit, i una missió de transport compartit de SpaceX, la Transporter-18, el va portar a l’òrbita l'1 d’octubre. A dins hi ha quatre TPU, o unitats de processament tensorial: els xips que Google dissenya per executar IA als seus centres de dades. El model de bord és Gemma 4, un model obert de Google DeepMind.
El pressupost d’energia és modest. Els panells solars subministren fins a un quilowatt, menys del que consumeix una tetera elèctrica corrent. Per això, segons TechCrunch, només una TPU de quatre pot funcionar alhora, durant uns 20 minuts.
Aquest «primer» també mereix una nota al peu. Google ho presenta com la primera resposta d’IA d’una TPU de classe centre de dades en òrbita, i la fórmula és prudent. Gemma ja havia estat a l’espai. A finals del 2025, la startup Starcloud va llançar un satèl·lit amb un xip gràfic Nvidia H100, hi va entrenar en òrbita un model petit amb les obres de Shakespeare i hi va executar una versió anterior de Gemma. El seu primer missatge a la Terra començava amb «Greetings, earthlings». El que hi ha de nou ara és el xip propi de Google, aquell al voltant del qual vol construir tot el sistema.
Per què portar un servidor a l’espai
La IA consumeix més electricitat cada any, i construir centres de dades a terra és cada cop més difícil. El maig del 2026, una enquesta de Heatmap News citada per CNBC va revelar que set de cada deu nord-americans s’oposarien a un centre de dades a prop de casa seva, davant de quatre de cada deu un any abans. Els governs locals proposen moratòries. Els veïns es barallen per l’aigua i el terreny.
A l’espai no hi ha veïns, i el Sol gairebé mai no es pon. En el seu esquema del projecte del 2025, Google assegura que un panell solar en l’òrbita adequada pot produir fins a vuit vegades més energia que a la Terra. L’òrbita en qüestió, anomenada heliosíncrona d’alba i capvespre, segueix la línia entre el dia i la nit, de manera que un satèl·lit hi entra poques vegades a l’ombra de la Terra.
El pla no és un sol satèl·lit. Google dibuixa un eixam de 81 naus a uns 650 km d’altura. Tot el núvol fa uns dos quilòmetres d’ample, i els satèl·lits veïns volen a 100–200 metres l’un de l’altre, aproximadament la distància entre cases de carrers contigus. Cadascun portaria desenes de xips, connectats per làsers perquè l’eixam calculi com una sola màquina gran. De moment, el prototip vola sol. Google té previst llançar dues naus unides per làser el 2027.
L’error que ningú no veu
La radiació és el principal enemic de l’electrònica en òrbita. Una partícula carregada pot travessar un xip i convertir un zero en un u a la memòria. Sembla inofensiu, però dins d’una xarxa neuronal pot espatllar una resposta sense que ningú se n’adoni.
Abans del llançament, Google va portar les seves TPU de generació Trillium a un accelerador de partícules de la Universitat de Califòrnia a Davis i els va disparar un feix de protons. El marge de seguretat va resultar ampli. La part més sensible, la memòria d’ample de banda alt (HBM), només va començar a fallar amb una dosi gairebé tres vegades superior a la que un xip blindat absorbiria en cinc anys en òrbita. Un xip va suportar 20 vegades la dosi de cinc anys (15 krad davant de 750 rad) i tot i així no va fallar del tot.
Després, els enginyers es van adonar que els xips de prova tenien més metall al voltant del que tindrien en òrbita, i van repetir la prova. Els errors de lògica van pujar una mica. Per a un model que respon consultes, Beals diu que aquesta taxa és molt baixa: un error cada milió d’operacions. Per a un gran entrenament, amb milers de xips treballant durant mesos, ja és un problema, diu: un bit corromput pot acabar al model mateix, i no només en una resposta. «Hem fet proves a terra, però, ja ho saps, cap prova no és tan bona com la cosa real», va dir Beals. El satèl·lit és allà dalt per ser la cosa real.
1.800 llançaments
El difícil d’un centre de dades espacial no són els xips. És el transport, i Google va fer els càlculs ella mateixa. Si el preu dels llançaments baixa a 200 dòlars per quilogram a mitjans de la dècada del 2030, estima, un centre de dades orbital costaria aproximadament el mateix per quilowatt que la factura elèctrica del mateix centre de dades a la Terra.
A principis d’octubre del 2026, Google va publicar una versió revisada per parells de l’anàlisi, que sortirà a la revista Joule. Hi detalla què exigiria aquest preu. Els autors van partir de la rapidesa amb què han baixat els costos de llançament des del primer Falcon 1: un 20 % anual aproximadament. Els coets s’abarateixen com més volen, com tot allò que es produeix en sèrie, de manera que un quilogram barat s’ha de guanyar a força de vols. Perquè Starship seguís el camí del Falcon 9, hauria d’enlairar 370.000 tones a l’òrbita. A 200 tones per viatge, això són uns 1.800 vols en deu anys, o uns 180 l’any.
SpaceX, l’empresa que se suposa que pujarà aquests centres de dades, té els seus propis dubtes. El gener del 2026, Elon Musk va qualificar els centres de dades orbitals de «no brainer». Tot i així, en la documentació de la seva sortida a borsa, SpaceX va advertir els inversors que els seus plans de computació d’IA orbital «poden no assolir la viabilitat comercial». El llenguatge prudent és habitual en aquests documents, però la dependència hi queda clara: el pla només funciona si Starship vola a gran escala. El mateix Beals no promet res ràpid i descriu Suncatcher com un «moonshot a llarg termini».
L’haiku sobre Svalbard va demostrar que l’enllaç i el xip funcionen. La resta depèn d’un coet que hauria de volar 180 vegades l’any. Des del seu primer vol de prova de la pila completa, l’abril del 2023, Starship no ha volat mai més de cinc cops en un any.
