// Contingut
Els pares del desenvolupador Gathin T. només volien mirar Netflix, però el seu televisor Xiaomi els feia veure primer un anunci patrocinat, cada vegada. El fill va donar a Claude Code el número de model. Claude Code va trobar el televisor a la wifi de casa, va desactivar 25 aplicacions de Xiaomi i va escriure una pantalla d’inici nova. «Ara sembla un Apple TV, lol», va publicar Gathin el 17 d’octubre del 2026.
En un parell de dies, les seves instruccions s’havien convertit en un projecte de codi obert anomenat CleanYourTV. El 24 d’octubre, segons PPC Land , tenia 30.900 estrelles a GitHub i llistes d’aplicacions per a 260 models de televisor, i la xifra continua pujant. Una estrella de GitHub funciona com un marcador: algú ha assenyalat el projecte per tornar-hi. Desenes de milers de marcadors en una setmana volen dir que molta gent n’està farta, de la publicitat a la pantalla d’inici.
El més interessant és què són, aquests anuncis. El 2023, el fabricant nord-americà de televisors Vizio va gastar en els seus aparells més del que en va cobrar, i va guanyar els diners amb la publicitat i les dades sobre el que miren els espectadors. Així que els anuncis no són ni un error ni l’avarícia d’una sola marca. Sostenen l’economia del televisor intel·ligent barat, i un agent d’IA ha donat per primera vegada als propietaris corrents una sortida fàcil d’aquest tracte.
El televisor que es ven amb pèrdues
Vizio, un dels grans fabricants de televisors econòmics als Estats Units, mostra amb detall com funciona. Fins que Walmart la va comprar el 2024, l’empresa cotitzava en borsa i havia de fer públiques les seves xifres. El seu informe anual del 2023 mostra que els televisors i les barres de so van generar 1.080 milions de dòlars d’ingressos i en van costar 1.090 milions de fabricar. L’aritmètica és contundent. Resta una xifra de l’altra i veuràs que Vizio va perdre uns 8,6 milions de dòlars venent maquinari.
Els diners venien d’una altra divisió, Platform+. Inclou la publicitat a la pantalla i les dades sobre el que miren els espectadors. Aquesta divisió va ingressar 598 milions de dòlars i, després dels seus propis costos, uns 365 milions de dòlars de benefici brut (càlcul nostre a partir del mateix document). Amb el mateix càlcul, el benefici brut de Vizio en conjunt va ser d’uns 356 milions de dòlars. És a dir, els anuncis i les dades guanyaven més que tota l’empresa, i el maquinari es menjava una part d’aquests diners.
// Vizio, 2023
El televisor és una impressora que es ven barata per vendre la tinta, només que la tinta la compren els anunciants, i el que paguen és la teva atenció.
El 2023, una empresa emergent anomenada Telly va portar aquesta lògica al límit. Va prometre regalar 500.000 televisors . Sota la pantalla de 55 polzades hi havia una segona pantalla, més petita, que emetia anuncis les 24 hores. Es podia atenuar. No es podia apagar. A canvi, els propietaris lliuraven el nom, l’edat, el gènere, l’adreça i els hàbits, també els de consum. Un televisor intel·ligent corrent només es diferencia del Telly en una cosa: a la botiga encara l’has de pagar.
Una pantalla que també et mira
La segona font d’ingressos és encara més invisible. El reconeixement automàtic de contingut, o ACR, és el Shazam de la teva pantalla. El televisor captura de tant en tant el que està mostrant, converteix cada fotograma en una breu empremta digital i la compara amb una base de dades. Així el fabricant sap què es veu al teu menjador i pot vendre aquest coneixement als anunciants.
Fins i tot quan jugues amb una consola o reprodueixes una pel·lícula des d’un portàtil per HDMI, el televisor continua comparant fotogrames. Així es van comportar els aparells de Samsung i LG quan uns investigadors dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya els van desmuntar el 2024. LG capturava la pantalla fins a cent vegades per segon i Samsung dues, i tots dos enviaven les empremtes per lots, segons ho van descriure la UC Davis i altres mitjans. Desactivar l’ACR als ajustos sí que aturava el flux de dades, sempre que el propietari sabés on mirar.
El desembre del 2025, el fiscal general de Texas va demandar Samsung, LG, Sony, Hisense i TCL per recollir dades de visionat sense consentiment. El febrer del 2026, Samsung va arribar a un acord amb l’estat i es va comprometre a no reconèixer les pantalles dels texans sense el seu permís explícit. A la resta de llocs, tot depèn encara de si el propietari ha trobat la casella adequada.
Un tornavís que hi era des del principi
Tots els televisors Android TV i Google TV tenen l’ADB, l’Android Debug Bridge. És un canal de servei per a desenvolupadors: un ordinador hi envia ordres al televisor, i s’activa des d’un menú amagat. Els aficionats dels fòrums el fan servir des de fa anys. Però cal saber els noms de les aplicacions del sistema, cada marca té els seus, n’hi ha desenes, i un error t’espatlla la pantalla d’inici.
L’agent d’IA elimina justament aquesta barrera. Troba el televisor a la xarxa, llegeix la llista d’aplicacions instal·lades i dedueix pels noms quines serveixen anuncis i quines necessita el televisor. Les instruccions de CleanYourTV diuen a l’agent que primer desi la llista d’aplicacions i escrigui un script de restauració. Només després desactiva la telemetria del fabricant, els serveis publicitaris i les files de recomanacions. No es desinstal·la res, així que qualsevol canvi es pot desfer amb una sola ordre. Un projecte semblant, dumbtv, segons TechCrunch , s’ha provat amb Fire TV i amb aparells de mitja dotzena de marques, i és encara més fàcil d’usar: només cal donar a l’agent d’IA l’enllaç de GitHub.
La història més estranya va començar amb un fracàs. Un usuari de Reddit va demanar a Claude que netegés el seu televisor, i tot apuntava a la via habitual pel pont d’Android. Però l’aparell era un Samsung amb el sistema propi de l’empresa, Tizen, que no té aquest pont, i l’agent no podia veure la pantalla. Així que, tal com ho va explicar XDA , va escriure un petit lloc web local, el va fer servir per accedir a la càmera del telèfon de l’usuari i va fotografiar el televisor cada quatre segons per comprovar els seus progressos. Al cap d'11 hores i una bona part dels límits de la subscripció, havia esborrat l’identificador publicitari de Samsung, havia amagat les aplicacions que no es feien servir i havia construït una pantalla d’inici nova.
On el truc deixa de funcionar
El mètode té molts límits. CleanYourTV només funciona amb Android TV i Google TV. No fa res contra els anuncis dins de YouTube o Netflix, perquè aquests vénen de les aplicacions mateixes. I la primera actualització del programari pot tornar a activar les aplicacions desactivades i restaurar la pantalla d’inici de fàbrica.
Pot anar pitjor. TechCrunch cita un usuari que va deixar el seu Android TV inservible, incapaç d’arrencar. L’expert en ciberseguretat Ritesh Kotak va dir a la CBC que molts televisors tenen micròfons, i que un sistema manipulat que continua connectat és més vulnerable. Les actualitzacions que tanta gent troba irritants solen ser les que tapen forats de seguretat.
També hi ha una mirada sobria sobre el resultat. Un redactor de XDA va provar el mètode al seu propi televisor : l’agent demanava permís abans de cada canvi, el televisor va respondre més àgilment, però el retard en encendre’l es va mantenir. El problema real de la majoria de televisors intel·ligents, va concloure, és un maquinari fluix. Cap agent d’IA no ho pot arreglar.
Una negativa que ningú no ha explicat
A finals d’octubre es va estendre per Reddit una captura de pantalla: Claude Opus 5.5 es negava a ajudar amb un televisor, adduint les seves salvaguardes. La tasca era enginyeria inversa, esbrinar com està construït un programa per dins. Segons qui ho va publicar, el model ho va fer per a un videojoc però es va negar per a un televisor. XDA subratlla que això no està confirmat: un filtre pensat per a riscos del tot diferents podria haver atrapat els televisors per accident. Anthropic no ha donat cap explicació pública. Ja el 19 d’octubre, TechCrunch va assenyalar que Claude no responia a una petició breu del tipus «hackeja el meu televisor», i que la gent havia de descriure la tasca amb més detall.
Per a una empresa que ven agents d’IA, és una bifurcació incòmoda. Ajudar la gent a arreglar les seves coses es ven bé. Ajudar-la a desactivar el model de negoci d’una altra empresa és més arriscat, sobretot si els fabricants de televisors mai no truquen a la porta.
Un televisor sense anuncis reprodueix igual les pel·lícules; simplement deixa de guanyar diners per al fabricant que el va vendre amb pèrdues. Així doncs, de qui és el televisor: de qui el va pagar a la botiga, o de l’empresa que tenia previst continuar guanyant-hi diners durant anys?
